Una de les poques distraccions que em dona la premsa del país, a part de llegir Miquel Bonet, és observar com els periodistes i els polítics treballen per tapar el forat immens que l’1 d’octubre va fer a l’escenografia de la Transició. Fa segles que Espanya és un aristòcrata arruïnat que es passeja per les avingudes amb la roba foradada, però no sé si mai l’havíem vist ensenyant el cul d’una manera tan grotesca.

El bitxet groc de Wuhan dona, de moment, una mica d’oxigen a la farsa política. Veient l’esforç que els diaris fan per esborrar la memòria de la gent, la carnisseria sense parangó que la pandèmia ha fet a les residències d’avis resulta una casualitat incòmoda. El rei Joan Carles va tenir una guerra civil i quaranta anys de dictadura per segellar l’oblit; en canvi, el seu fill només té un virus asiàtic per enterrar la memòria i els anhels de la gent gran, i reiniciar el sistema. 

La premsa parla de racisme i d’eleccions per no haver de fiscalitzar les mesures sanitàries que es van prendre en pic de la pandèmia i, naturalment, les que es prenen ara. La Vanguardia explicava ahir en un reportatge que “l’infrafinançament” de la sanitat es remunta als orígens de l’autonomia. La nova “sonrisa española” impedeix d’informar que la pandèmia ha servit per acabar de retallar la sanitat a poblacions com Berga, que fa 15 anys tenia un hospital de primera.

L’estat del benestar s’allunya mentre TV3 retransmet pessebres comunistes. A La Vanguardia, Francesc-Marc Álvaro, l’autor de Per què hem guanyat, es lamenta del populisme del procés com si no recordéssim on era el 2015; Puigverd intenta agermanar Joan Sales i Javier Cercas com si no haguéssim llegit res. Els diaris s’han tornat tan endogàmics que Quim Monzó va deixar d’escriure les seves columnes fa un mes i ningú no hi ha parat esment, o no hi ha donat cap importància.

La retirada de Monzó, igual que la mort de Manuel Cuyàs, de Pau Donés o Ruiz Zafón, anuncia el final d’un món, l’esgotament d’una comèdia autonòmica que ja no té remei. Si no hi ha un rebrot del bitxet groc de Wuhan, ens acostumarem a veure els periodistes i els polítics com un món a part, com devia passar en l’època de Franco i de l'URSS. Si hi ha una altra carnisseria pot passar de tot, fins i tot que Primàries o qualsevol altra solució desesperada acabin d’ensorrar el país i, com als anys trenta, tornin a pagar justos per pecadors.