En les èpoques d'estrès es veu que el nivell d'adrenalina i cortisol se'm dispara d'una forma tan salvatge que el cap se'm desconnecta del cos i la musculatura de les cames em fa figa. Jo no noto res. De fet, en aquestes situacions escric més de pressa i més fi. Em sento com aquests músics que arriben al final de la nit amb el cos tan baldat que ja només toquen amb l'ànima.
L'entrenador em torna a connectar les cames amb el cap per evitar que em faci mal alçant els quilos de rigor, i em diu: "No pots moure el món fent servir només la teva força, Enric. És un desgast massa gran". Aquest home de vegades parla com un petit jedi i no sé gaire què vol dir. Fa poc va trobar una tortuga que s'havia perdut en un jardí silvestre amb una tècnica estranyíssima, que consisteix a interrogar el teu propi cos.
La seva idea és que he d'escriure mirant de tenir present que tot és u i que, per tant, el món sencer està dins meu. Segons ell, la manera de guanyar influència sobre el món és aprendre a aprofitar la seva força sense mirar de controlar-lo: "Oi que no et lleves pensant si respires o si podràs moure el braç? Has de tractar el món igual que tractes els òrgans del teu cos, donant per descomptat que sabrà respondre a les coses que fas de la manera més intel·ligent i efectiva."
L'única vegada que he tingut la sensació que podia utilitzar el món per fer palanca a favor meu va ser en els mesos anteriors a l'1 d'octubre. Durant un temps va semblar que el país agafava consistència i que podies recolzar-t'hi. Alguns tuitaires del club de la ironia van començar a fer un humor més expansiu, menys nihilista i estrafet. Catalunya començava a convergir amb el meu petit país, que és fet d'amics que viuen a l'estranger o que dormen durant el dia.
Amb les tesis de caire zen, Occident no hauria arribat mai a ser el centre i el motor del món. Japó i la Xina van arribar al segle XX amb 300 anys de retard, seguint les teories cofoistes sobre el cosmos que defensa el meu entrenador. Europa sempre havia funcionat amb mentalitat Shakespeariana. Es partia de la idea que el món era un conte explicat per un idiota i que, per tant, calia posar-hi el coll per mirar d'arreglar-lo o modificar-lo.
Malgrat les queixes que puguem tenir, el que ha passat a Catalunya els darrers mesos ja estava escrit en els gestos més subtils de la vida quotidiana. El desenllaç del referèndum és el reflex d'un país poruc i malfiat que sempre acaba convertint les passions que donen força a les idees generals en una cosa ridícula i grotesca. Europa s'ha tornat també una mica així, però Catalunya ara mateix sembla el solar d'un edifici acabat de derruir: només veiem la polseguera i la confusió i és difícil escriure alguna cosa sense menjar sorra.
—Deixa estar el país —em diu l'entrenador—. T'has de connectar directament amb l'univers, només així, si ho fas bé, d'aquí a un temps cauràs com un polsim d'estrelles sobre Catalunya.
La frase és molt grossa, però de seguida m'ha fet pensar en James Salter, en Josep Pla, en Oscar Wilde, en escriptors que van créixer elevant-se sobre un món que no tenia res a veure amb ells i contra el qual no podien fer res excepte jugar i mirar de sobreviure. Ara que la política fa una mandra tan intensa, potser estic a punt de tornar-me creatiu.