Diumenge, just abans de començar a veure el debat d’alcaldables, vaig acabar de llegir Walking with Destiny, la biografia maratoniana i completíssima que Andrew Roberts ha publicat de Churchill. En les darreres pàgines, el llibre recull algunes de les valoracions que els polítics van fer a la premsa en motiu de la mort del llegendari Primer Ministre.
Com a la resta del llibre, Roberts no es permet d’escriure ni una línia sense intenció, i recorda que Clement Attlee va afirmar que la virtut més important de Churchill havia estat la vitalitat. Tot i que Churchill encara fumava puros a l’hospital, quan amb prou feines podia reconèixer el General Montgomery, Roberts agafa la declaració del líder laborista per il·lustrar fins a quin punt s’ha pogut banalitzar el geni del seu heroi.
La fama de Churchill posa en evidència que la gent senzilla tendeix a sentir-se atreta per la vitalitat i per la intel·ligència. Però Roberts explica molt bé que la virtut principal del líder anglès va ser el coratge físic. El mateix Churchill deia que l’única virtut que realment permet desenvolupar totes les altres és el valor davant la mort. El llibre ho explica amb un ventall d’anècdotes riquíssim.
Al llarg de la biografia, Roberts s’atura a descriure amb ofici i sense estridències cada vegada que Churchill es va jugar la pell al camp de batalla, en els viatges amb avió, durant els bombardejos de Londres i fins i tot en les hores de lleure. Des de jove, el polític va fer patir l’entorn amb accions que podien semblar imprudents, però que fins i tot en els casos gratuïts es poden veure com el fruit de la seva necessitat de mantenir viva la capacitat de pensar bé en situacions de risc.
Churchill apareix com un home de qualitats medievals en una societat marcada pel narcisisme de l’home modern, que viu com si tot s’hagués de construir des de fora cap endins (il·lustració) o des de dins cap enfora (romanticisme). A diferència de la majoria dels seus col·legues europeus, Churchill creia en el Destí, però hi creia d’una forma que li permetia portar la iniciativa sense forçar les circumstàncies, assumint que a la vida li passarien coses bones i dolentes, al marge del que ell decidís.
El Churchill de Roberts fa pensar en Game of Thrones, aquesta sèrie que mata els herois quan es tornen complaents. Churchill apareix com un home que va saber estar per sobre del paper que la seva condició social, la història del seu país i fins i tot el seu caràcter l’empenyien a jugar. El líder anglès semblava entendre que les virtuts no són constants i que cal molta determinació i cervell perquè puguin arribar a fer la seva funció suprema, quan ho permet una època o una circumstància.
Ni en els períodes d’intempèrie, ni en els moments de màxima felicitat, Churchill no va caure mai en la trampa de deixar-se anar i trair, en un atac de vanitat o desesperació, la imatge que tenia d’ell mateix. Després de la Segona Guerra Mundial, es lamentava que amb la introducció de la bomba atòmica el pensament de l’home havia quedat dominat per la por per primera vegada a la història, com si ni tan sols ell no se’n pogués desfer.
Hi pensava mentre veia el debat d’alcaldables i encara hi penso ara cada cop que veig aparèixer un polític català del règim de Vichy. Com que, per història, jo vaig néixer amb la por al cos no em costa gens de reconèixer la facilitat insidiosa amb la qual s’infiltra en l’actitud i el pensament dels altres. Des que vaig començar a llegir, he vist com Europa es consumia en la mateixa por que vaig viure al voltant meu des de petit i com l’ogre espanyol se n’alimentava de forma desmesurada.
Mentre els polítics ens prometen fórmules buides de vida indolora, jo veig com ens aboquen cada dia més a una situació en la qual tornarà a comptar més del que resulta humanament recomanable la manera de morir. Sabem que l’home juga amb foc, i sabem que la política l’atia com més diu que s’esforça en apagar-l’ho. No hauria de caldre un altre Churchill per entendre que la vida s’imposa sempre a la por, fins i tot quan necessita reduir-ho tot a cendres per renéixer.