Simon Kuper es lamentava aquest cap de setmana que París no tornarà a ser la mateixa ciutat quan el bitxet groc de Wuhan passi finalment a millor vida. El periodista holandès, que és un dels productes més refinats de la vella Europa benestant i cosmopolita, sostinguda per Brussel·les, explicava al Financial Times el cas d’un amic seu que ha reduït la plantilla del negoci i es prepara per treballar des de la província.
La pandèmia ha posat al descobert les comèdies de les democràcies avançades, i les seves capitals en pagaran un preu altíssim. Una filial de Google ha anunciat la cancel·lació del projecte de ciutat intel·ligent que tenia previst implementar al port de Toronto. El mes passat, el New Yorker portava un reportatge sobre els avantatges d’establir-se a Seül que començava dient que el tercer món s’ha traslladat a viure a les ciutats americanes.
És veritat que els països democràtics solen trigar a reaccionar d’una manera organitzada i eficient als grans daltabaixos. Les remuntades són una especialitat de les societats lliures, tot i que la història també va plena de caigudes envernissades de literatura. L’esperit individualista necessita trobar-se entre l’espasa i la paret, per començar a pensar en el bé comú, però quan un grup de persones lliures troben la manera de col·laborar en general fan equips imbatibles.
De moment, la pandèmia ha copejat el cor del sistema de vida que havia de servir perquè Occident no acabés de perdre pistonada. La força enlluernadora de la vida urbana era el millor trumfo que els països democràtics tenien per contenir l’emergència de l’autoritarisme i dirigir la força demogràfica dels països emergents a favor dels seus interessos. La pandèmia ha eliminat el darrer avantatge important que les velles democràcies havien heretat de la història.
Europa i els Estats Units ja no en tindran prou de convertir les seves capitals en museus de glòries passades o en un refugi de luxe per a oligarques i polítics perseguits. La història ens diu que les ciutats que prosperen són les que s’adapten millor als canvis de paradigma, les que desenvolupen una tecnologia i una idea de talent més eficaç per navegar els problemes del seu temps. La brillantor de la vida urbana pot resultar enganyosa perquè sempre arriba amb retard, com la llum de les estrelles.
París feia anys que estava per sota de la idea que en teníem i, fins i tot jo, que encara soc jove, he vist com declinava. Barcelona fa com a mínim una dècada que es dedica a llençar per la finestra les oportunitats que li regalen. Nova York s’haurà de tornar a reinventar, mentre que Madrid, que mai no s’ha sentit realment còmoda amb els refinaments de la cultura occidental, potser acaba de trobar el seu lloc ara que tot tornarà a la simplicitat.
La pandèmia farà recular el protagonisme de la vida urbana a tot arreu, com sempre que l’home se sent petit i fràgil. La pregunta és quines ciutats resistiran millor i què entendrem per progrés, talent i llibertat d’aquí a uns quants anys. Fins i tot quan la mort les colpeja sense compassió, les ciutats defineixen el futur i, després de segles de representar la quinta essència de la vida moderna, les capitals d’Europa i dels Estats Units han anat per primer cop a remolc de la història.