Tot i que només ho vegin quatre gats, el futur del món encara es juga a Catalunya més que no pas als Estats Units. Fins i tot el meu entorn ha embogit amb les eleccions americanes, i em llevo amb missatges que diuen que si Trump no guanya acabarem en mans de França i de la Xina. L’article més intel·ligent sobre la mòmia de Joe Biden l’ha escrit Jordi Graupera, que mira de retrocedir mentre diu que, de cap manera, no es pot tornar enrere.
L’article està molt ben escrit però Graupera prefereix utilitzar el prestigi de Bruno Maçaes que la solidesa intel·lectual del seu amic Abel Cutillas. Cada vegada que Cutillas ha de recordar que té un llibre que es diu El desànim del lucre, em recordo de Londres-París-Barcelona, l’altre peu dels discursos de Primàries. Els mecanismes de l’ensulsiada d’Occident ja els havíem teoritzat, a Catalunya, però els nois de les subvencions deien que érem quixotescos.
A Catalunya sempre anem més endavant i una mica més enrere que la resta del món civilitzat, per això el país se’ns esquinça, quan la història s’accelera. Necessitem polítics que siguin cultes, no que intentin protegir-se del sistema fent-se passar per intel·lectuals o pedagogs. Amb bons polítics entendríem Trump millor. Però preferim ser el millor exemple de com les elits dels països democràtics han pervertit la cultura amb la seva hipocresia d’home-massa.
Si als Estats Units li ha fallat Europa, a Europa li ha fallat Catalunya, que era el vincle amb la història colonial que ara torna en forma d’estats monstruosos com la Xina, Iran o l’Índia. A Catalunya, les vedets s’han posat a dormir a la palla amb la calma rància i susceptible que les derrotes donen als perdedors. Cap condecorat no pensa que el pitjor ha de venir, o que el 1945 va ser un cop més dur que el 1939, igual que el 1714 va rematar la Guerra dels Segadors.
A Barcelona no li pertoca triar entre Biden i Trump, sinó decidir si vol conformar-se a patir un daltabaix encara més sord o mantenir viva la seva lluita, que també és la d’Europa
A la Catalunya de Vichy, només cal llegir Dedéu per veure que fins i tot la bohèmia s’ha tornat xinesa i aspira a convertir-se en assalariada del partit, mentre dona lliçons de gran capitalisme. De moment, la Xina no ha inventat res que pugui enlluernar Occident. La Xina només és el fantasma de la buidor que ha anat conquerint el nostre sentit de l’honor i dels diners. Hem de tornar a Hobbes, però passant per la il·lustració, entenent que hi ha un ideal a conquerir més important que el teu camí del mig.
Després de la desfeta de la Comuna, París va viure les millors dècades de la seva història perquè els seus millors polítics i artistes van refusar rendir-se o amagar-se darrere de matisos anodins. Zola, Clemenceau i Proust van sortir del caldo de cultiu creat pel París revoltat contra la derrota. A Barcelona no li pertoca triar entre Biden i Trump, sinó decidir si vol conformar-se a patir un daltabaix encara més sord, o mantenir viva la seva lluita, que també és la d’Europa.
Ara tot es juga a un nivell local, i fins i tot diria que a un nivell més íntim del que es vol admetre. La pressió de les contradiccions es concentra en els nuclis petits perquè la renovació de qualsevol sistema es consolida en els seus nodes i unitats més bàsiques. Per això el cloqueig de les gallines cíniques cada cop és més intens i veiem tantes princeses gòtiques que volen conquerir el món fent-se les ofeses per no res.
Com ja ha passat en altres èpoques, els catalans que tinguin alguna cosa a dir hauran de fer tries cada cop més àgils i més tràgiques. El marge per les excuses es farà petit i les decisions tindran conseqüències pel conjunt cada cop més evidents i fondes. Fem veure que les eleccions americanes ens marcaran per espolsar-nos la responsabilitat de sobre, com anorèxiques que se’n van a cuidar nens a Sud-amèrica.
Les eleccions americanes no ens salvaran de res. La lluita important no és la que tenen Trump i Biden; és la que es lliura a Catalunya entre tots els que es vendran, o seguiran fent la puta i la Ramoneta, i els que aconseguiran trobar a temps la manera de no doblegar-se. A la llarga, a Occident, tothom quedarà marcat per l’art o per la infàmia.