Maragall va demanar un Estatut per neutralitzar el profit que CiU treia de l’ocupació espanyola pactada entre Franco i el Rei. Zapatero va prometre que recolzaria el text que votés el Parlament per ajudar el PSC a guanyar la Generalitat i perquè donava per perdudes les seves eleccions. Rajoy va portar l’Estatut als tribunals per tapar la castanya electoral que s’havia clavat el PP després d’intentar atribuir a ETA l’atemptat de l’11-M. 

Amb l’Estatut liquidat, Mas va abraçar les consultes per desbancar el Tripartit, controlar l’independentisme i rebaixar la pressió que l’Estat feia sobre CiU, a través d’homes propers a Pujol, com Prenafeta i Alavedra. Junqueras podria haver denunciat que el 9-N era una farsa, però va callar davant de l’acord entre Mas i Rajoy, i va permetre que el govern bescanviés el referèndum que havia promès per una consulta innòcua. 

Pablo Iglesias va agafar llavors la bandera de l’autodeterminació amb la idea de presentar-se com la solució d’esquerres tant a Catalunya com a Espanya. Estava convençut que, igual que el PSC, a l’hora de la veritat els convergents no se sumarien mai a una proposta de referèndum i que el PSOE no tornaria a alçar mai més el cap. Mas i Junqueras, mentrestant, van idear unes autonòmiques disfressades de plebiscit, que eren una burla als votants, per fer la independència en 18 mesos.

Era gairebé impossible que l’independentisme pogués superar el 50% en unes eleccions convencionals i tot i així va anar d’un pèl. Malgrat la bona feina de Podemos, i que els convergents estaven desgastats per les retallades, el resultat va ser tan bo que Mas va haver de dimitir i la farsa va continuar endavant. Puigdemont va acceptar de celebrar, ara sí, un referèndum de debò per poder aprovar els pressupostos amb els vots de la CUP, que no li podia donar suport a canvi de res. 

Els convergents van pactar que l’organització de l’1 d’octubre recauria sobre Junqueras. Estaven convençuts que ERC no podria millorar la festa noucentista del 9-N, però el líder d’ERC va pactar amb Soraya Sáenz de Santamaría una solució més brillant i operística. El referèndum només havia de fallar al darrer minut per culpa de la justícia i de la policia espanyola. Això reactivaria el victimisme i l’empat infinit, però la consellera Ponsatí va començar a obrir escoles i la gent les va començar a ocupar.  

Al migdia de l’1 d’octubre, els nois d’ERC van demanar a Puigdemont que aturés el referèndum esborronats per la resistència de la gent i la violència policial. Puigdemont i els seus nois s’hi van negar, decidits a tornar a passar la mà per la cara a ERC com en el 9-N, quan Mas va capitalitzar la festa a darrera hora, trencant l’acord que tenia amb Rajoy de mantenir la Generalitat al marge de la votació. Curiosament, a la tarda, la policia espanyola va deixar d’assaltar urnes sense que se sàpiga encara qui va donar l’ordre.

Amb l’Estat humiliat i el carrer encès, Puigdemont es va trobar acorralat entre les amenaces que arribaven de Madrid i el temor de destruir el seu partit si no feia efectiu el mandat del Parlament. L’endemà del referèndum, Junqueras va reconèixer als seus col·laboradors que havien animat massa la gent, però va seguir jugant al pòquer. Havia fallat a la vicepresidenta espanyola però creia que Puigdemont no tenia marge i que de cara la galeria ell havia complert fins i tot més del que estava previst. 

A partir d’aquí, han anat caient totes les màscares. El rei Felip, que havia substituït el seu pare per rejovenir el prestigi de la monarquia, s’ha convertit en el centre de la política espanyola, com sempre que el sistema de partits fa aigües i deriva cap a l’autoritarisme. Rivera i Rufián han perdut el vernís d’herois de bijuteria. Pedro Sánchez i Pablo Casado gairebé semblen bessons. Iglesias, Errejón i Colau s’han convertit en xaiets de l’IBEX-35. El discurs més genuí avui a Espanya és el de VOX.

De fet, la sentència ha sortit, com un advertiment, coincidint amb el 79è aniversari de la condemna a mort del president Companys, que va ser jutjat per un tribunal espanyol després que la Gestapo l’entregués al govern de Franco. Com als anys 40, la justícia dels vencedors de la Guerra Civil, que no ha estat mai oficialment condemnada, s’està convertint en el ciment del nou partit únic d’Espanya. Arcadi Espada ho ha explicat en un article sobre el cinisme dels socialistes.

Els tribunals espanyols se senten tan segurs que han donat permís a Sánchez per desmuntar el Valle de los Caídos justament quan l’ombra de Franco és més llarga que mai i el PSOE recorda el partit que va col·laborar amb Primo de Rivera. Puigdemont demana el vot després de pactar amb el PSC a la Diputació, mentre que el seu president titella a Catalunya autoritza els mossos a reprimir manifestants i legitima la justícia espanyola demanant una amnistia pels presos.

Tothom ha invertit tant en les seves mentides i en els seus abusos que res no fa pensar que la situació es pugui remuntar sense un bon daltabaix. Catalunya es troba immersa en la bola de neu espanyola de cada final d’època, que es va fent gran a mesura que baixa el nivell dels polítics. Ara només falta posar els votants de l’1 d’octubre a l’altura dels dirigents processistes que van enredar el país i dels unionistes que es rabegen en la repressió espanyola.

En definitiva, les sentències són ideals per empastifar el cor de la població i alimentar la creació d’estats passionals catastròfics sense solta ni volta. El ressò de les sentències i les seves radiacions mediàtiques donaran una sortida barata a molta gent que necessita desfogar-se, sigui perquè se sent enredada, sigui perquè ha sigut còmplice de l’engany i té remordiments. Sense una direcció política amb cara i ulls, Catalunya només es pot defensar desgastant l’Estat espanyol i això mai no acaba bé. 

De vegades, la millor resposta –i la més difícil– és no fer res. 

Elisa Beni
Opinió El que la sentència calla Elisa Beni
Jordi Barbeta
Anàlisi Contra la tirania Jordi Barbeta