La virtut més admirable de la premsa espanyola és la capacitat que té per sincronitzar-se amb la política de seguida que, pel que sigui, algun agent posa en perill la maquinària de l’Estat. La vella filosofia de Randolph Hearst, “tu fes els dibuixos que jo ja t’organitzo la guerra”, funciona a tot arreu del món. A Espanya, però, ressona amb un groguisme especialment primitiu i decimonònic.

La pervivència de la censura militar fins fa poc més de 40 anys, té un pes de broma al costat de la influència que el conflicte nacional exerceix sobre el periodisme del país i l’evolució mateixa de la premsa. Potser algun dia els acadèmics estudiaran fins a quin punt la nació catalana distorsiona i corromp els discursos que es publiquen en els papers de Madrid i Barcelona. Segons com vagin les coses, ho hauran de fer els acadèmics estrangers.

La inconsistència de l’Estat, que sempre acaba al caire del col·lapse, no ajuda als diaris a elaborar un ideal de ciutadà equilibrat i culte, que connecti d’una forma matisada amb la història i els corrents moderns de pensament. Els fantasmes i la repressió donen tanta força als prejudicis que la majoria de plumífers acaben subsumits per les pressions del poder o pels núvols tòxics que fabrica la propaganda. 

La corrupció orgànica que la cultura catalana produeix en el cos espanyol desencadena fenòmens misteriosos, a priori més difícils d’explicar que els forats negres. Sense el pacte que els comunistes i els franquistes van fer a la Transició, per exemple, és difícil d’entendre que un diari com La Directa s’hagi afegit de manera tan coordinada a la campanya contra Jordi Graupera engegada per Ok Diario Vozpópuli.

És normal que l’espanyolisme intenti fer passar Graupera per un xenòfob perquè sense la xenofòbia l’Estat espanyol no existiria. Des que Andreu Nin va ser delatat pel PSUC o el president de la diputació de València va qualificar de nazi Joan Fuster, res no ens ha de sorprendre. Una altra cosa és que l’esquerra de l’1 d’octubre s’afegeixi a la festa ara que la CUP comença a parlar de trencar amb el règim del 78, per no esmentar tant la independència.

Com que el periodista de La Directa cita el meu llibre sobre Josep Pla, deu estar al corrent del paper que l’espanyolisme va jugar a l’hora d’identificar l’escriptor amb el feixisme de l’Action Française. També deu saber que els meus elogis a Leon Daudet han estat sempre de caire literari, i que la història política de Charles Maurras no es pot desvincular del seu occitanisme primigeni ni de la rendició de Frederic Mistral al centralisme genocida de París. 

Igual que els diaris espanyols, el periodista de La Directa intenta situar l’entorn de Graupera en l’òrbita de Quim Torra, tot i saber que Dedéu i jo vam ser els primers que vam atacar el president quan la CUP va facilitar la seva investidura. Tampoc cal llegir gaire per adonar-se que el contingut del meu Londres - París - Barcelona té poc a veure amb el pròleg que hi va estampar Xavier Trias en un acte vil de xaperisme, que ja vaig viure en el llibre de Pla. 

També deu ser lògic oblidar que tant Graupera com Dedéu o jo mateix hem demanat el vot per partits d’esquerra. Tampoc m’estranya la fixació per pintar-nos com uns cadells de Prenafeta, quan la fundació Maragall ha rebut muntanyes de diners de Colau i Trias sense que ningú piulés. El puritanisme de l’article em recorda els provençalets que es tapaven els ulls quan veien un d'aquells nus majestuosos d’Aristides Maillol ―que, per cert, tindria la fundació a Barcelona si no fos per l'espanyolisme cuc del Pasqual olímpic.

Ja entenc que Graupera és l’únic candidat que pot evitar o subvertir el pacte de Maragall i Colau a l’Ajuntament de Barcelona. Ja entenc que el sistema intenta fondre les bases d’ERC i d’Ada Colau per reconduir la política catalana cap als debats del segle XX entre la dreta i l’esquerra. Si Maragall i Colau no poden pactar, Iceta no podrà ser president del Senat i el món convergent quedarà a mercè de discurs de Graupera, que sempre ha entès d’on venia la força del referèndum. 

Espanya mira de fer virar ERC i els partits de CiU de manera que Pedro Sánchez pugui oferir un nou Estatut sense semblar idiota, i Graupera va per Barcelona recordant als catalans que ja ens han fotut el pèl massa vegades. No és casualitat que Ada Colau es qualifiqui ara d’alcaldessa "traviessa". L’activista que havia de canviar el món, amb el permís dels bancs que van perdonar el deute a Iniciativa, ha renunciat a tot, igual que els processistes. La prioritat és que els nois del pont aeri puguin pactar amb Madrid.

George Orwell ja va dir que no havia vist en la vida un lloc del món on la propaganda subvertís tant la realitat com a Catalunya. L’escriptor es va trobar que les coses s’explicaven, ja d'entrada, no com havien passat sinó com se suposava que el poder volia que haguessin passat. Com en d'altres moments de crisi, l’única manera que l’Estat té de controlar el país és que la superstició i el sectarisme continuïn dominant el pensament, però de vegades n’hi ha prou amb una espurna per descongelar l’ànima d’una societat sotmesa, i tornar a alçar-la.

Ja s’ha començat a veure a la Cambra de Comerç. Potser l'espurna arribarà també a La Directa i el diari es tornarà més exigent; per exemple, amb els pagafantes de Borja de Riquer, un dels comunistes més ben relacionats amb el franquisme. D'això, però, ja en parlarem, si cal, un altre dia. 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat