Els cranis privilegiats de l’administració catalana, així com el comú dels mortals de la tribu, viu amb una barreja de frenesí i de terror el fet d’haver descobert que si a la jovenalla li xapes els bars —i més encara després d’haver-los tingut un anyet i mig reclosos a casa—, als nanos els agrada envair les places del país per xumar-hi alcohol fins a la matinada. Després de reunions inacabables, els experts del Procicat (amb aportacions al més alt nivell de l’Idescat i fins i tot del Neucat), han arribat a la sapientíssima conclusió segons la qual el fenomen encara és més alarmant durant les festes majors. Vaja, que si promous que les masses omplin els carrers —imaginem que a Gràcia, a Sants o a Matajudaica— el més probable és que la quitxalla no marxi ordenadament a casa seva a mitjanit, sinó que maldi per continuar exercint en l’art de torrar-se, persistint en la maligna condició d’okupes a la plaça.

Els catalans som una gent extremadament ordenada, autoproclamats habitants de la Dinamarca del sud, i fixeu-vos si el fenomen etològic del jovent cardant-se xibeques al carrer ens ha agafat per sorpresa que, posats a no tenir la clau del seu enigma, no ens aclarim ni amb la paraula que defineix la disbauxa. Els zentennials manlleven la llengua de l’enemic i en diuen botellón, la gent de comarques continua amb la llengua impertèrrita i s’hi refereix amb el “buidar el got” o el “mamar” de tota la vida, i els barcelonins ara li’n diem botelló (un mot bastant inadequat, car mestre Alcover el defineix com una bóta petita, especialment ordida pel vi) quan li hauríem de dir “botellot.” Més enllà del mot, la notícia és que hi hagi notícia: el país viu una de les seves histèries estacionals que, a més a més, quan es refereix als joves i adolescents, sempre guanya una mica de tuf d’horripilant paternalisme.  

Si hom vol evitar la pràctica del botellot, seria molt més efectiu mantenir els locals oberts amb les mesures de seguretat extra que calgui, així com ajudar-los a augmentar les places que destinen al servei de terrasses, que no pas abocar els seus usuaris al carrer

Els restauradors i els sofertíssims baristes del país (molts dels quals fan santament desoint les normes del Govern i tancant a mitjanit amb la clientela a dintre del seu establiment) duen mesos recordant que, si hom vol evitar la pràctica del botellot, seria molt més efectiu mantenir els locals oberts amb les mesures de seguretat extra que calgui, així com ajudar-los a augmentar les places que destinen al servei de terrasses, que no pas abocar els seus usuaris al carrer. No cal ser un geni per veure com els nostres hostalers tenen tota la raó del món; sempre serà millor (i més segur!) que la jovenalla o el mateix Esperit Sant begui en un local on el mam que s’hi serveix sigui regulat que no pas abandonar-lo a la cervesa del paki i el contacte massificat a l’aire lliure. Però l’administració, lluny d’escoltar la gent que s’hi dedica, exercita la sordesa i fa el ridícul enviant la bòfia per disgregar els joves.

El cinisme d’un Govern que permet les festes majors i després s’exclama com una missaire del fet que la gent s’acumuli al carrer és una cosa majúscula fins i tot per aquest país amb uns líders de doble i triple moral. Poc els deu preocupar que a ciutats com Barcelona s’hagi alertat d’un possible tancament de quasi el 40% de locals d’oci nocturn, amb l’impacte que això comporta no només en l’economia, sinó sobretot en la cultura de la ciutat. Aquí a la capital som especialistes en plorar quan allò que els cursis anomenen “locals emblemàtics” tanquen, però som absolutament indiferents a que les administracions els massacrin amb mesures arbitràries o que no els deixin fer la seva feina com Déu mana. Es volen evitar els botellots al carrer? Doncs ajudeu als baristes de la ciutat i deixeu de multar-los per posar taules i cadires extra a les seves terrasses, per improvisades que siguin.

Dit això, que és d’un nivell de parvulari, recomano a tots els pares de la tribu que viuen amb preocupació la deriva assilvestrada dels xavals que facin un quelcom ben senzill: ensenyar-los a beure com Déu mana. No hi ha res millor per evitar una pràctica tan sòrdida i poc elegant com birrejar a l’aire lliure que llicenciar-se en l’art de degustar un bon Old Fashioned o un Dry Martini a l’Ascensor, el bar Ideal, l’Stravinsky o el Belvedere. Els ho recomana un alcohòlic en excedència que s’hi va doctorar i ara viu en la tristesa de la tònica i del vichy. Quan hom ha begut alcohol en condicions, i més encara si és a l’ombra de la conversa d’un dels nostres doctíssims bàrmans, això de sortir al carrer a ingerir entre la turba li sembla la cosa més espantosa del món. Creguin-me, que d’això en sé molt, potser massa.