La lingüista Blanca Serra Puig va entrar a la plaça Sant Jaume asseguda en la cadira de rodes que espentejava el cantautor Lluís Llach. Puny alçat i pancarta d'independència a l'altra mà. Una dona de 83 anys empesa per un home de 78 que, podent estar tranquil·lament retirat, ha canviat los micròfons dels concerts pels de la presidència de l'Assemblea (ANC). Dos referents de país manifestant-se amb fermesa. Estirant el carro. La imatge del carrer Ferran de Barcelona impacta. Estelades a dojo, gent de vores a vores, càntics contra Renfe i a favor de la llibertat del nostre país. La rampa que fa pujada, comença a albirar-se l'escenari i Lluís que trenca files, surt de la pancarta —per sota— i demana ser qui porte Blanca fins a les portes del Palau de la Generalitat.
Lo president del Consell de la República (CR), Jordi Domingo, fa un discurs impecable i encoratjador. La plaça bull. D'aquí a un temps, quan lo veiguéssem en perspectiva, potser li sabrem donar al text lo caire refundacional que traspua. L'advocat, un altre home de país, als seus 75 anys i la vida solucionada, ha canviat una plàcida jubilació fent de iaio per posar-se al capdavant de l'única institució que beu directament d'aquell 1 d'Octubre de 2017, fita de la qual sempre hauríem de traure'n pit. Perquè sí, com va declamar en lo seu parlament, és deshonest denunciar només los efectes però no la causa d'estos problemes que arrosseguem com a nació, que comencen pels trens i acaben en l'ensenyament, passant per la sanitat, la cultura o la pagesia. I penso, també, que seria deshonest rendir-mos quan persones com ells —Blanca, Lluís i Jordi—, que han patit exili i repressió franquista, mai no han dixat de lluitar.
La ciutadania de Catalunya està maltractada. Quaranta anys d'autonomisme —sumats als altres quaranta de dictadura— mos han portat al col·lapse i el que estem veent és només —i encara— la punta de l'iceberg. A cap de natros mos van bé els vestits o camises de fa 40 anys i els pantalons ja no mos entren. No podem posar més pedaços, ni sorgits. Ni molt menys permetre que els qui mos han descosit i abandonat, vinguen ara a fer vore que ens poden embastar i fer patrons moderns. Posem fil a l'agulla: hem de canviar tot l'armari, necessitem roba nova i cal comprar-mos-la natros, a mida. No pas que un altre la trie en nom nostre. Prou d'estar adormits sota la llosa infumable de l'autonomisme que ens espolia i ens menysté.
La manifestació de dissabte al matí, convocada per l'ANC i el CR, és un punt d'inflexió. I la tàctica d'alguns d'intentar empetitir l'independentisme amb una segona manifestació fou una errada estratègica
La manifestació de dissabte al matí, convocada per l'ANC i el CR, és un punt d'inflexió. I la tàctica d'alguns d'intentar empetitir l'independentisme amb una segona manifestació fou una errada estratègica. Volien diluir les estelades i n'hi va haver matí i tarda. Volien, maldestrament, contraposar usuaris i nacionalistes, i la jugada no els va sortir bé. Sap greu de dir però els convocants de la manifestació de la tarda (que no vol dir tots els qui hi van acudir) semblava que no volien tant solucionar el problema com evitar que l'independentisme liderés lo rebuig contra Rodalies. I us ho diu una exportaveu de la Plataforma Trens Dignes a l'Ebre, que coneix una mica el tema. Van dedicar més esforços a contrarestar la convocatòria del matí que a atacar l'Estat espanyol, veritable culpable de la situació.
La Guàrdia Urbana de Barcelona, a les ordres de Collboni, va comptar 8.000 persones al matí (Santa Llúcia los hi conserve la vista) i 3.000 a la tarda. Com de justeta devia anar la cosa perquè fins i tot una policia gens susceptible de ser sobiranista donés dades que demostren que la protesta independentista va gairebé triplicar la dels suposats usuaris. I això que moltes persones van repetir al matí i a la tarda (Òmnium, CIEMEN, Intersindical, alguns partits polítics...), cosa que a l'inrevés no va passar (no pas perquè no se'ls convidés, per cert). Les xifres sempre són un ball —i sabem que n'érem desenes de milers—, però, si ens quedem amb la progressió, és de 3 a 1. A més, cal tindre en compte que la Plataforma pel Transport Públic (PTP), principal convocant de la contraprogramació (i que té més de lobby i d'empresa que d'usuaris autoorganitzats), presumia de tindre més d'un centenar d'entitats adherides i de ser (presumptament) apolítica i transversal, i s'usaven estos adjectius com a contraposició pejorativa a la que es va convocar primer i que reclamava un nou estat per a millorar la vida de la gent.
De la nostra lluita per a una societat millor vo'n beneficiareu també els constitucionalistes. No siguésseu capsigranys, dixeu-vos de banderes, missals i lluites caïnites i, sense estelades, pugeu al carro d'un país millor per a tothom. A ulls d'Espanya sou catalans perquè viviu aquí i us tractaran com a tals, com a una colònia, encara que els votésseu i els hi riguésseu les gràcies o encara que, sense votar-los, vos desmarquésseu de l'aspiració nacional. Al nostre país no és que calgue ser independentista per a reclamar trens dignes (o sanitat i ensenyament), és que la independència és l'única via per a assolir-los, tingues la ideologia que tingues. Ser espanyolista a Catalunya també penalitza. Lo 2017 vam declarar la independència, però no la vam saber fer efectiva. Lo preu d'aquella arronsada està sent més car que no pas lo sosteniment de l'escomesa. Amb l'estat repressor no surt a compte abaixar els braços, ni pactar-hi. Adeprenem-ne la lliçó. Dissabte vam tornar a ser qui érem. Qui som. Enfortim-nos i via fora!