Com si fos aquella cançó del Duo Dinámico, com si Chanquete s'hagués tornat a morir, l'estiu comença a esfilagarsar-se i arriba el primer mes amb lletra erra. Lo seguiran set més amb la mateixa consonant, més o menys camuflada fonèticament, fins a tornar a tancar el cicle. I amb cada nova temporada la vella sensació de canvi però no, de galvana però sí, de millorar però a mitges. I els pares més vells i els menuts més grans i natros iguals, és clar. I les prioritats reordenant-se i els desitjos ajornant-se.

I a cada volta més al sol la sensació que la Terra gira més ràpidament. Poca broma que es veu que la cosa és literal i este juny lo planeta blau ha batut lo rècord del dia més curt mai registrat i està accelerant la seua velocitat de rotació. Cordem-nos lo cinturó. Los experts diuen que si la cosa continua així podríem haver de saltar un segon dels rellotges per primera vegada a la història. Com si el temps mos sobrés, saps! Com si no n'hi hagués prou en reprendre la faena després d'unes setmanes de vacances.

Ara que estem tots mig endillunsats, per a fer-mos una mica més tolerable tanta centrifugació i tanta rutina pesadeta, hi ha unes quantes santes tossudes que apuren l'estiu i mos obsequien amb alguna festa major, quan ja tot pareix tornar al seu ritme postestival. La Mercè a Barcelona, la Cinta a Tortosa, Santa Tecla a Tarragona o la Misericòrdia a Reus mos regalen l'últim ball —ara que mos dixen tornar a ballar junts— i despullen del tot la segona estació just abans no caduque. Com aquell qui es posa per última vegada aquella camiseta preferida, mig corcadeta i descolorida, i sap que no resistirà la renovació d'armari de la nova temporada.

Ara sona un altre tipus de música als bars, els bars repleguen les terrasses, les terrasses ja no s'omplen a la nit i la nit dixa d'escurçar-se

Potser l'estiu s'acaba abans del que diu lo calendari astronòmic i no és només la meteorologia qui en marca el final, de la mateixa manera que cada vegada també sembla que arribe més prompte la calor i que la primavera, com a tal, tinga els dies comptats. Potser la ment humana comença a posar-se en mode treball quan s'inicia la programació convencional a ràdios i teles, quan lo nou curs escolar s'albira a la cantonada, quan posem més rentadores que de costum, quan apareixen massa anuncis de col·leccionables i fascicles. Quan sona un altre tipus de música als bars. Quan los bars repleguen les terrasses. Quan les terrasses ja no s'omplin a la nit. Quan la nit dixa d'escurçar-se.

A cada setembre promeses renovades de tornar al gimnàs, de dixar de fumar, d'agafar-mos la vida amb més calma, de no fer cas de les paraules buides de persones eixutes, de dormir més i millor, de fer bondat. De no fer tant de cas del què diran. D'apostar pels reptes il·lusionants. Desapareixen los incomptables festivals de música, desem bicicletes i escodrinyem l'agenda per a trobar-hi ponts i dies lliures i començar a fer novament plans i fotos mentals. Un compte enrere que cada any va més enrere perquè tenim més profunditat de retrovisor on mirar. L'espill implacable del pas del temps que mos enriquix i ens envellix a parts iguals.