“Altesa, l’única cosa que us demano és que preserveu la unitat d’Espanya”. Aquest és el missatge que Franco moribund li va transmetre al seu hereu a la jefatura de l’Estat, el llavors encara príncep Joan Carles de Borbó. Ho va revelar el propi monarca en el documental “Yo, Juan Carlos I, rey de Espanya”. El reportatge el va emetre l’any passat  la cadena pública francesa TF3. Tot i que l’havia coproduït, TVE va decidir (auto)censurar-se i no el va posar en pantalla. "A ningú no se li amaga que la proposta política a la qual se'm convida consisteix a pactar amb el govern que vostè presideix la forma de vulnerar el nucli essencial de la Constitució espanyola", li ha respost per carta Mariano Rajoy a Carles Puigdemont sobre l'oferta, també per carta, per negociar el referèndum. Entre un moment i l'altre només han passat 42 anys. I l'encàrrec no pateix gens.   

Joan Carles va ser rei preconstitucional d’Espanya durant els tres anys que van passar entre la mort del dictador, el 20 de novembre de 1975, fins a la ratificació en referèndum de la Constitució, i, amb ella, de la monarquia parlamentària, el 6 de desembre del 1978. Tres anys de pròrroga de fet del règim instaurat pels vencedors de la guerra civil, durant els quals el franquisme va salvar bastant més que els mobles. En aquest marc es van celebrar les primeres eleccions de la democràcia, les del 15 de juny del 1977. I es va produir el retorn de Josep Tarradellas, i el restabliment, provisional, però restabliment, de la Generalitat republicana. 

Jo era un nen i me’n recordo perfectament, d’aquelles eleccions del 15-J i del “Ja sóc aquí” a la televisió en blanc i negre. Molts pares -no els meus- van decidir aquell dia de les primeres votacions democràtiques des de la guerra que els seus fills no anessin a l’escola, per si de cas. Aquelles eleccions d’esperança després de 40 anys d’anihilament dels drets més elementals  es van celebrar en un clima de por, de remor de sabres i d’amenaces d’involució retroalimentades en l’acció de grups de presumptes incontrolats de l’extrema dreta (els prolegòmens dels futurs GAL del primer felipisme) i organitzacions d’extrema esquerra com ETA i els Grapo. Tot aquell estat de coses va culminar en el cop d’Estat “frustrat” de Tejero (el 23-F del 1981). En ple desvetllament democràtic, l’Espanya del telediario únic feia força por.

El sostre i el cor de la Constitució no era de vidre sinó de plom

El tejerazo va frenar el tímid desplegament de la descentralització i ha condicionat tot el recorregut posterior de l’Estat autonòmic. Fins al nou (auto)cop que el règim constitucional es va (auto)infligir amb la sentència del Tribunal Constitucional que va fulminar l’Estatut d’autonomia de Catalunya el 2010. En aquell moment tan proper va reemergir el “nucli essencial” de l’artefacte constitucional. I el catalanisme que encara creia en una reformulació de l’ordre autonòmic, va constatar que el sostre, i el cor, de la Constitució no era de vidre, sinó de plom. Durant aquells tres anys de rei i govern preconstitucional, el govern que pilotava Adolfo Suárez, aquells tres anys d’esperança, por i violència en la transició espanyola, es van posar les bases d’una Constitució i un règim de democràcia sota vigilància militar tàcita.

“Altesa, l’única cosa que us demano és que preserveu la unitat d’Espanya”. L’article 8 de la Constitució, que fa garants les Forces Armades de la sobirania i la independència d’Espanya, però també de “la integritat territorial i l’ordenament constitucional”, remet a la naturalesa essencial de Constitució vigilada amb què va néixer la vigent norma fonamental espanyola. És cert que la immensa majoria dels estats moderns actuals i extingits s’han fundat i refundat i escolat pel forat de la Història amb actes de violència. Però també ho és que la majoria dels estats democràtics ho són perquè s’han (com)promès a renunciar a la violència com a arma per resoldre els conflictes, començant pels propis. A diferència de Rajoy, no va ser la violència verbal ni judicial contra l’independentisme el que va fer servir Cameron per mantenir la integritat territorial del Regne Unit, sinó les urnes a Escòcia. I no consta que cap dirigent europeu hagi animat el president espanyol a fer servir “tots els mitjans” contra el moviment independentista català com ha afirmat aquesta setmana la ministra de Defensa, Dolores de Cospedal. Fins on està disposat realment a arribar Rajoy per parar el desafiament independentista català?  

A diferència de Rajoy, no va ser la violència verbal ni judicial contra l’independentisme el que va fer servir Cameron per mantenir la integritat territorial del Regne Unit, sinó les urnes a Escòcia     

Entre el 1975 i el 1978, en la primeríssima fase de la transició, la pressió ambiental -les casernes- va fer introduir en l’articulat de la llei suprema espanyola l’equiparació gens subtil entre la integritat territorial de l’Estat i el manteniment de l’ordinament constitucional. Els sona? D’acord amb la Constitució, article 8è, independència (de Catalunya, Euskadi, o qui s’ho proposi) i cop d’Estat són el mateix i les Forces Armades tenen la missió d’evitar-ho. Per això Rajoy i els seus ministres poden acusar de colpistes i d’atemptar contra la Constitució Puigdemont i Junqueras sense despentinar-se: perquè la Constitució els empara, així de clar i així de trist. I per això Rajoy, en la carta de resposta a Puigdemont en què es nega a negociar els termes i les condicions del referèndum d’autodeterminació, al·ludeix a les seves “obligacions constitucionals” i situa la “defensa de l’ordre constitucional”, com a “primera d’elles”. La negativa de Rajoy a Puigdemont ve emparada per la Constitució, sí, i en concret per la banda més casernària del seu articulat. 

Per la mateixa raó les invitacions de Madrid al president de la Generalitat perquè expliqui al Congrés dels Diputats la proposta de referèndum resulten especialment cíniques (i clarament contraproduents per a la pròpia credibilitat de l’ordre constitucional). Si “integritat territorial” i “ordenament constitucional” són el mateix, com haurien d’acceptar les Cambres espanyoles una reforma de la Constitució que emparés el referèndum d’autodeterminació a Catalunya? No hem quedat que aquesta opció “vulnera” el que Rajoy anomena en la seva carta de resposta a Puigdemont el “nucli essencial” de la Constitució espanyola? Dit d’un altra manera: per què Puigdemont és un “colpista” quan planteja en una conferència en una sala de l’ajuntament de Madrid el referèndum i ho deixa de ser si va al Congrés a dir el mateix? La resposta és evident: perquè, d’acord amb la mentalitat “constitucional” del PP, llavors serà un “colpista (políticament)  mort”. Com ho va ser el llavors lehendakari Juan José Ibarretxe, en estimbar-se contra la majoria “constitucionalista” de la Cambra. No hi haurà res a fer, per aquesta via, mentre un governant espanyol no desfaci el nus gordià que equipara “integritat territorial” amb “ordre constitucional” i, per tant, “referèndum d’independència” amb “vulneració” del “nucli essencial” de la Constitució.

Per què Puigdemont és un "colpista" quan defensa el referèndum en una sala de l'ajuntament de Madrid i ho deixa de ser si va al Congrés a dir el mateix?

Rajoy ni vol ni sap desfer-lo, el nus. Ni el nus ni la cadena que el lliga també a ell a aquell pretèrit encàrrec del "Generalíssim" al seu successor a títol de rei. El “nucli essencial” que invoca Rajoy és el mateix que “l’única cosa” que Franco moribund va demanar a Joan Carles I agafant-lo de la mà.

Per això tampoc suporta Rajoy que Puigdemont proposi una “operació d’Estat” com les que es van fer a la transició. Com el rei emèrit la nit del 23-F, Rajoy s’ha posat a fer de capità general de tots els exèrcits. Felip VI, l’actual cap de l’Estat, hauria de preocupar-se'n. El president del Govern espanyol i els seus ministres han creuat moltes línies vermelles de manera histèrica i frenètica en relació amb la qüestió catalana. No es pot tractar de colpistes uns dirigents polítics que proposen referendar el seu projecte a les urnes, d’acord amb el mandat de la majoria parlamentària lliurement escollida pels ciutadans, i prèvia negociació dels termes i condicions en què s’hauria de produir la votació, com ha proposat  formalment per carta el president català a l’espanyol. Se’ls pot dir que no, legítimament, i se’ls pot convidar a anar al Congrés o on sigui, però no se’ls pot tractar de colpistes. Entre altres coses, perquè si Puigdemont i Junqueras són colpistes aleshores haurien de ser immediatament detinguts. O és que simplement és qüestió de temps que això passi?