En Comú Podem, la confluència política d'esquerres que va guanyar les eleccions generals a Catalunya el passat 20 de desembre, no tindrà grup propi al Congrés dels Diputats. Encara que ha estat en contra de la seva voluntat, tampoc no es pot parlar d'una sorpresa, atès que el PP, PSOE i Ciutadans ja havien anunciat la seva posició contrària. De fet, fins i tot n'hi havia prou amb l'actitud que adoptessin populars i C's, que tenen majoria a la Mesa del Congrés. No s'obre una crisi entre Podemos i la resta de les confluències –catalana i gallega, en espera de com se soluciona la posició dels valencians de Compromís, que ho provaran fins a l'últim minut–, però sí que s'evapora la idea plantejada sempre en públic, dels quatre grups parlamentaris de Podemos.

La política unitarista que es cuina a Madrid i que també va patir el PSC en el passat –encara que, a diferència d'ECP, va lluitar molt menys per defensar les seves posicions– ha ofert la seva pitjor cara, la partidista. Res de nou, encara que sí preocupant. En Comú Podem sabia que pel sol fet de dir que el volia, no hi havia prou per tenir grup parlamentari propi. L'Espanya plurinacional no forma part de l'eix central de la política espanyola i la diversitat de veus és vista com una debilitat, més que com una riquesa. L'aposta d'En Comú Podem per un grup confederal des de la fraternitat els donarà presència, però no deixa de ser un premi de consolació per als qui aspiraven a molt més.

Si la formació impulsada per Ada Colau ha viscut les dificultats de la política real, a aquesta mateixa situació s'han hagut d'enfrontar en les últimes hores els diputats de Junts pel Sí, que viuran aquest dimecres la seva primera derrota parlamentària si la CUP manté l'anunci de votar amb l'oposició l'abonament als funcionaris dels endarreriments pendents. Una interpretació si més no sui generis dels cupaires els serveix per argumentar que això no afecta l'estabilitat del govern, sinó l'estabilitat pressupostària. Serà, per ells, una qüestió de matís el que no és cap altra cosa que una qüestió de responsabilitat. Però esclar, sempre és més fàcil la demagògia.