Abans de tenir fills, jo era una mare excel·lent. Tenia uns principis educatius sòlids, unes conviccions inamovibles i una capacitat extraordinària per detectar què feien malament els altres pares. Els meus fills no menjarien qualsevol cosa, no dormirien al nostre llit i, sobretot, no serien d'aquelles criatures que munten un espectacle al supermercat perquè no els compres unes galetes. Tenia molt clar com educaria els meus fills. Només em faltava un petit detall: tenir-ne un.
La maternitat té aquesta virtut: et fa empassar totes les paraules que havies pronunciat amb aquella superioritat moral tan pròpia de qui no ha hagut de negociar mai amb una personeta de dos anys. I no te les fa empassar de cop, no. Te les va servint a petites dosis, com un menú degustació de contradiccions. Primer cedeixes en una qüestió que consideraves innegociable, després en relativitzes una altra i, quan te n'adones, ja has fet exactament allò que havies jurat que no faries mai. I el més humiliant és que, de vegades, ni tan sols ho fas per necessitat. Ho fas perquè t'has adonat que potser tampoc no n'hi havia per a tant.
"A casa nostra no hi haurà joguines per tot arreu", deia. "No penso deixar de fer vida social perquè tingui una criatura", "rutines i horaris? El nen s’adaptarà a nosaltres!" i moltes altres grans prediccions i afirmacions com aquestes. El més fascinant de tot plegat no és descobrir que t'equivocaves, sinó recordar amb quina alegria opinaves sobre la vida dels altres. Perquè abans de tenir fills tot sembla una qüestió de voluntat. Si una criatura no dorm, és perquè els pares no li han ensenyat a dormir. Si no menja, és perquè li han consentit massa coses. Si plora, és perquè no li han posat límits. Sempre hi ha una explicació senzilla i, curiosament, gairebé sempre assenyala els pares com a responsables. És una manera extraordinàriament còmoda d'entendre la criança: atribuir qualsevol dificultat a una mala decisió i convèncer-te que tu, naturalment, ho faries millor.
Des de fora, la criança és senzilla. Tot té una solució, totes les decisions són evidents i tots els problemes es podrien evitar amb una mica de mà esquerra. Des de dins, en canvi, descobreixes que pots fer exactament el mateix dos dies seguits i obtenir resultats completament diferents. Que allò que ahir funcionava avui és motiu d'una crisi diplomàtica. Que pots haver llegit tots els manuals de criança respectuosa del mercat i continuar sense saber què fer quan el teu fill decideix que no es vol posar les sabates. I que hi ha batalles que, senzillament, no val la pena lliurar. Perquè els fills no són projectes educatius que es desenvolupen segons les nostres previsions, sinó persones amb un caràcter propi, unes necessitats canviants i una habilitat sorprenent per desmuntar qualsevol teoria.
Hi ha una diferència considerable entre tenir una opinió i convertir-la en una sentència sobre la manera de viure dels altres. I si alguna cosa m'ha ensenyat la maternitat és que, darrere d'una decisió que des de fora sembla incomprensible, sovint hi ha una història que desconeixem. Aquella mare que deixa mirar dibuixos al seu fill potser fa tres nits que no dorm. Aquella que l'agafa a coll potser sap perfectament que, en aquell moment, és el que necessita. I aquella que no intervé davant d'una rebequeria potser està fent un esforç monumental per no perdre els nervis.
La maternitat és probablement l'única feina del món en què tothom es considera qualificat per supervisar-te sense haver presentat mai cap currículum
El més irònic és que, quan et converteixes en mare, descobreixes que tothom té alguna cosa a dir. Les recomanacions són infinites (i sovint contradictòries), però totes comparteixen una mateixa característica: qui les formula acostuma a estar convençut que té raó. La maternitat és probablement l'única feina del món en què tothom es considera qualificat per supervisar-te sense haver presentat mai cap currículum. I no deixa de ser curiós que, en una societat que reivindica constantment la llibertat individual, continuem considerant que les decisions d'una mare són patrimoni de l'opinió pública.
Abans de ser mare tenia moltes coses clares. Ara tinc un fill, moltes menys certeses i una col·lecció de frases que m'he hagut d'empassar sense mastegar. He descobert que la maternitat no et fa necessàriament més sàvia, però sí que et dona moltes oportunitats per adonar-te de com n'eres, de saberuda. Abans de tenir fills jo també era una experta en criança, d'aquelles que sempre saben què haurien de fer els altres. Ara em limito a intentar fer-ho tan bé com puc i a desconfiar una mica més de les meves pròpies certeses. Perquè, si alguna cosa he après, és que abans de donar lliçons sobre com s'han d'educar els fills dels altres convé recordar una cosa: no hi ha res que costi més d'empassar que les paraules d'una mateixa.