Fa uns dies que hem començat a deixar enrere el confinament estricte i segons es diu ens encaminem cap a una "nova normalitat", un concepte que abans de córrer tant a adoptar potser que analitzem en algun moment què té de "nou" i què de "normal". Perquè hi ha fenòmens que ens recorden que la "vella normalitat" es resisteix a desaparèixer tan fàcilment. Recuperem-ne un que a finals de maig va quedar eclipsat pel rebombori que va causar la destitució del coronel Pérez de los Cobos. Es tracta de les dades publicades sobre la violència contra les dones (durant el confinament), precisament una de les causes fonamentals de les manifestacions del 8-M, autèntic casus belli de la política recent. Els diaris aportaven xifres per a la reflexió: només a Catalunya, hi ha hagut 913 nous casos de violència masclista i les trucades al telèfon d'emergència per aquesta causa van augmentar un 88% entre el 16 de març i el 30 d’abril en relació amb els mesos previs a l’estat d’alarma; mentre que les denúncies van anar a la baixa (com també en tots els altres delictes) i les víctimes mortals van ser només una. La lògica de les dades és comprensible: les dones confinades no han mort perquè han viscut sota el control implacable de la seva parella (que se sentia segur amb la reclusió), i tancades a casa amb el seu enemic només han pogut demanar ajuda, però no han tingut la possibilitat de denunciar-lo perquè no podien sortir de casa. Una roda infernal de terrorisme íntim que han hagut de suportar i gestionar com han pogut, perquè sembla que ningú no va calibrar ben bé que el confinament sanitari posaria en perill la vida i la integritat d'elles i dels seus fills. Ningú no ho va pensar i, el que és més greu encara, alguns sostenen que aquesta violència de gènere o no existeix o és tan sols un invent de les feministes. El discurs dels grups de dreta, d'extrema dreta i ultracatòlica del nostre país (PP, Cs i VOX) es caracteritza per combatre el que anomenen l'adoctrinament de la "ideologia de gènere" i dilueixen el fenomen de la violència contra les dones interpretant-la com un cas més, entre molts altres, de relacions de desigualtat en el si d'una societat també desigual per a tothom. Dins d'aquest marc mental usen categories com "violència intrafamiliar o domèstica", que volen minimitzar (sinó invisibilitzar) l'existència i la gravetat del fenomen.

Per rebatre aquesta posició només disposem dels fets, que a priori semblen més incontrovertibles que les ideologies. Si obrim l'horitzó cap a Espanya, Europa i el món, les xifres són tan escandaloses i la violència contra les dones és tan universal i transversal, que prefereixo pensar ingènuament que els negacionistes ni la veuen ni la saben interpretar de tan present com està. I és que la violència que pateixen les dones s'escriu en plural: violència física, sexual (violació), psicològica, verbal, assetjament, control, sostre de vidre... a casa, a la feina, al carrer, als mitjans de comunicació, a les xarxes... La Plataforma unitària contra les violències de gènere ens diu que durant el confinament les consultes en línia al territori espanyol han augmentat un 600% i que només les trucades al 016, especialitzat en assetjament, han augmentat un 60% respecte del mateix període del 2019. De fet, en l'últim any amb estadístiques completes (2018) es van presentar 167.000 denúncies per violència de gènere, i el 70% de les sentències dictades van ser condemnatòries per l'agressor. Més fets. El decenni que acabem de passar ens ha deixat 700 dones assassinades per violència de gènere i en el que portem del 2020 ja en són 20, de les quals el 75% ho han estat a mans de la parella actual i el 25 % restant per l'exparella (o en fase de ruptura), i en un 80% dels casos encara convivien junts! Una enquesta del 2015 feta pel Ministeri de Sanitat i Igualdad ens deia que 2,5 milions de dones de més de 16 anys estaven patint violència física o sexual per part de les seves parelles o exparelles, mentre que la xifra s'eleva a 4,8 milions quan els agressors inclouen homes sense cap vinculació sentimental.

Quan la dreta ultraconservadora nega la violència de gènere s'emmiralla en els discursos neonazis que també neguen, per exemple, el genocidi jueu

Seguim obrint l'àmbit de visió. Al 2013 la UE encarrega al FRA (European Union Agency for Fundamental Rights) la primera enquesta que es fa a escala europea per mostrar el grau de violència que pateixen els 186 milions de dones dels 28 països que aleshores la formen. Només les dades de la violència més extrema ja són demolidores: es calcula que l'any anterior hi va haver 13 milions (7%) de dones majors d'edat que van patir violència física i gairebé 4 milions (2%) que van ser víctimes de violència sexual per part dels homes. I les dades de prevalença són encara pitjors perquè expliquen que una de cada 3 dones (33%) ha patit violència física o sexual al llarg de la seva vida, i 2 de cada 10 (22%) l'han experimentada a mans de la seva parella o exparella. I l'últim fet corprenedor dins d'aquesta Europa "civilitzada": una de cada 20 dones (5%) ha estat violada després dels 15 anys, i en el 97% dels casos l'agressor ha estat sempre un home. Les dades ja són prou greus, però encara prenen una magnitud més dramàtica quan el mateix estudi revela que només un 14% de les dones arriba a denunciar l'agressió greu que han patit. Per tant, revelen només la punta de l'iceberg d'un fenomen que tots sabem que encara està molt més estès i silenciat. I finalment, mirem el món. Segons l'Oficina de les Nacions Unides contra la Droga i el Delicte (UNODC), a l'any 2017 van morir assassinades més de 87.000 dones al planeta, de les quals el 58% ho van ser a mans de la parella o un altre membre masculí de la seva família. Això vol dir que cada dia van morir 137 dones víctimes de la violència de gènere al planeta.

Aquest allau de dades incontrovertibles, que el confinament ha fet emergir amb més virulència, posen al descobert una altra pandèmia molt més greu, duradora en el temps i veritablement universal. Negar-ho per prejudicis ideològics és un acte de mala fe política, com la que practicaven al setembre passat l'alcalde del PP de Madrid i el grup de VOX, quan en una concentració per condemnar l'assassinat d'una dona a mans de la seva parella portaven una pancarta que deia "La violència no té gènere". Però és que les dades són tossudes i mostren que sí que hi ha gèneres en la violència, tant pel que fa a les víctimes (sempre dones) com als agressors (sempre homes). I quan una relació és tan sistèmica i global mereix el qualificatiu de feminicidi, mujericidio, en deia la lúcida Pardo Bazán als seus articles ja al s. XIX: un tipus de genocidi reconegut pel Conveni d'Istambul signat per la UE el 2011, que defineix la violència de gènere com qualsevol tipus de violència exercida contra les dones pel sol fet de ser-ho. En bona lògica, quan la dreta ultraconservadora nega aquesta violència s'emmiralla en els discursos neonazis que també neguen, per exemple, el genocidi jueu; però quan ho fan són perseguits per la justícia perquè es considera constitutiu de delicte. Només espero que el negacionisme de la violència de gènere compti també algun dia amb la mateixa protecció jurídica, i que les seves pancartes els portin a la presó, no només per ideològiques sinó perquè atempten contra la veritat dels fets.