Hi ha notícies que fan un recorregut sorprenent. Dimarts passat, aquest diari informava que la coneguda periodista Elisenda Roca s’indignava amb un “¡Decidme que no es verdad!” per la imatge d’uns operaris de l’Ajuntament de Madrid instal·lant una placa al general Millán Astray. Crec que estarem d’acord en què la notícia no és el tuit (d’altra banda comprensible) de la periodista sinó el fet de restituir una placa franquista en ple agost; i convindrem també que el lloc de la notícia, l’EnBlau, la secció més sensacionalista del diari, no és el més apropiat perquè les cròniques estiuenques tenen el defecte de trivialitzar-ho tot. Sigui com sigui, la notícia no ha merescut més atenció, i això sí que és preocupant perquè pot ser símptoma (last but not least) de com aquest país ja no es sorprèn per l’avenç desacomplexat del feixisme, ni a l’estiu fa gaire esforços per denunciar-lo.

L’actual ofensiva antidemocràtica té com a objecte simbòlic la restitució o conservació del nomenclàtor franquista a les ciutats on governen en coalició PP i Ciutadans, amb el suport inequívoc de VOX i ara també, de manera rellevant, de la judicatura espanyola. Que aquests ajuntaments de dretes (i d’extrema dreta) ho propiciïn era d’esperar, però que els jutges amb les seves sentències es posin a fer història no sé si també era esperable, però segur que és preocupant. Certament, estem acostumats a la constant judicialització de la vida política espanyola, de la qual el procés independentista català (reeixit assaig general d’aquesta estratègia), la llibertat d’expressió o les mesures sanitàries n’han estat casos exemplars. La polèmica de les plaques destapa un nou front: ara li toca a la judicialització de la història amb sentències que en el fons cerquen reescriure-la per tal d’emblanquir el feixisme i equiparar-lo amb les seves víctimes. Quan aquest juliol “el gobierno más progresista de la historia” va començar a tramitar una nova llei de Memòria Democràtica, que aprofundeix en la descafeïnada llei de Memòria Històrica aprovada el 2007 pel govern de Zapatero, s’ha intensificat l’ofensiva de la reacció, activant el front judicial.

L’article 15 d’aquella llei obligava a totes les administracions públiques a “retirar escuts, insígnies, plaques i altres objectes o mencions commemoratives d’exaltació de la insurrecció militar, de la Guerra Civil i de la repressió de la Dictadura”. Deu anys després (!), el consistori de Manuela Carmena elimina 52 noms de carrers i places que homenatgen el franquisme, i immediatament es desencadena l’ofensiva als tribunals, gràcies a les denúncies d’entitats com la Fundación Francisco Franco o la Plataforma Patriótica Millán Astray, a favor de la qual va fallar el TSJM aquest mes de maig. En la mateixa sentència s’obliga a mantenir la placa als Caídos de la División Azul i a restituir la dels destacats germans falangistes García Noblejas, que, a més d’una estació de metro, en breu lluirà a la capital. Però en l’exaltació de la dictadura Madrid no està sola. Per exemple, a Calatayud, també el consistori del PP, amb l’aquiescència de Cs, VOX (i el Par), es nega a revocar la medalla d’or que la ciutat va concedir al Generalísimo l’any 51; a Saragossa, els mateixos partits al consistori es neguen a revisar el nomenclàtor de 8 carrers dedicats a promotors de les depuracions franquistes; i a Oviedo, el consistori també de PP i Cs, i gràcies a la denúncia de l’associació falangista Hermandad de Defensores, ha aconseguit que un jutjat retorni el nom de militars franquistes a 17 carrers de la ciutat.

Podem recordar que la “immodèlica” Transició espanyola es va construir sobre una llei d’amnistia general que, en realitat, volia afavorir el silenci còmplice amb la dictadura i sumir en l’oblit les seves víctimes

Què està passant a la justícia espanyola que en tan poc temps empara i legitima la restauració simbòlica (o potser no tant) del franquisme? Deixant de banda el biaix ideològic de la judicatura, si és possible que, apel·lant a la llei de memòria històrica, se’n faci una aplicació tan perversa vol dir que la llei no està ben articulada. En primer lloc, perquè no esclareix interessadament a qui s’ha de considerar actor, col·laborador i defensor del règim franquista ni els condemna com a responsables de l’allau de repressió que van desencadenar. Per aquesta raó un jutge pot argumentar amb impunitat en la seva resolució que Millán Astray ni va participar en el cop d’estat ni en la repressió franquista posterior, tot referint-se al fundador de la Legión (que no és pas un cos de majorettes antifeixistes) i cap de l’Oficina de Premsa i Propaganda, nomenat per Franco el setembre del 36 (càrrec que va perdre aviat no pas pels seus valors democràtics!). En segon lloc, aquesta llei és ineficaç perquè tampoc té clar com s’hauria de fer memòria de la història des d’una perspectiva democràtica que fes possible la reparació moral i política de les víctimes i no l’exaltació dels seus botxins. Per això caldria fer una reflexió prèvia i profunda que els redactors de la llei (i els seus aplicadors) no han fet.  

En el fons, per explicar-nos aquestes i d’altres imprecisions, podem recordar que la “immodèlica” Transició espanyola es va construir sobre una llei d’amnistia general que, en realitat, volia afavorir el silenci còmplice amb la dictadura i sumir en l’oblit les seves víctimes. I com que la transició es va fer malament, les lleis de memòria se’n ressenten, i fan possible que el poder judicial, hereu d’aquesta història, en faci una interpretació del tot tergiversadora, equiparant demòcrates i feixistes, i entenent que recordar i fer memòria implica commemorar també el franquisme. Si més no així ho entén també Guillermo Rocafort, representant de la plataforma que defensa el general gallec, quan sosté que amb la sentència "Espanya és un estat de dret i la Justícia ha vençut a l’arbitrarietat i a l’odi”. Tanmateix sabem que “estat de dret” i “justícia” no van necessàriament junts. També el franquisme i el nazisme eren estats fonamentats en el dret, per la qual cosa l’imperi i l’aplicació de la llei no és pas sinònim de democràcia. I alhora una manera d’entendre la justícia que atén només la lletra d’una llei de memòria interessadament poc clara, però que no té en compte el seu esperit (promoure els valors i llibertats democràtics, és a dir, republicans) és d’una perversió tal que provoca més d’una dissonància ètica i política en la instauració de cada placa franquista.

Si sentències com aquestes, “marquen una fita en la memòria històrica” de l’estat espanyol (Rocafort dixit), potser que ens plantegem seriosament quina llei tenim i quina volem; com cal fer memòria democràtica (republicana) de debò; si els jutges són competents també a l’hora de reescriure la història i els ho deixarem fer, i si amb això fem justícia a les víctimes o legitimem els seus botxins.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Nazis que creuen no ser-ho
Opinió Nazis que creuen no ser-ho Iu Forn
Lliçons dels miners de Súria
Opinió Lliçons dels miners de Súria Àngels Martínez Castells