Després de la llarga quarantena, ara ens toca aprendre a viure en el desconfinament. Des d'aquest dilluns alguns territoris del país entraran en la "fase 1" i no sembla fàcil ni per a les autoritats polítiques marcar directrius clares, ni per a alguna part de la població orientar-se i poder-les aplicar. Davant del debat que han generat les imatges de la gent ocupant massivament els carrers durant les franges "punta" —després de tantes setmanes d'aïllament i sociabilitat segrestades—, ara se'ns demana molta més responsabilitat i prudència. I amb una certa perplexitat ens preguntem: per què hem començat a recuperar el carrer amb poc respecte per les mesures de seguretat sanitàries? D'on neix aquesta manca de consciència d'alguns? Una explicació, i no pas l'única, pot ser la relació que mantenim amb la mort, el nostre últim gran tabú: som una societat que n'ha allunyat la vivència de l'experiència quotidiana, i encara més en les circumstàncies actuals.
Durant la pandèmia, als mitjans de comunicació les víctimes han estat reduïdes a meres estadístiques al voltant del nombre diari de contagiats, d'ingressats a les UCI, de curats i de difunts. Tanmateix, les estadístiques tenen la virtut de fer abstracte tot allò que compten: els índexs verds i vermells de la borsa amaguen la misèria a què condemnen milions de persones que malviuen en precari, així com els recomptes diaris del coronavirus parlen en realitat de persones malaltes i dels "nostres" morts. El problema és que, a excepció dels treballadors sanitaris, dels mateixos malalts i de les seves famílies (i potser tampoc, perquè la crueltat del virus els ha impedit acompanyar-los en el dolor i en el dol), ningú més no ha vist ni viscut tot aquest sofriment. Gairebé no tenim imatges dels malalts a l'interior dels hospitals, ni a les seves cases, ni de les fileres de taüts que esperen per ser enterrats, perquè avui la fotografia, com la societat, manté també una relació èticament difícil amb el fenomen de la mort. Però si fem memòria, durant l'època victoriana i fins fa poc més de 100 anys (a vegades en condicions de pandèmia també similars, com ho va ser la grip espanyola de 1918), la pràctica de la fotografia post mortem apropava, a títol privat, els finats als seus familiars. Una ullada sense prejudicis al Thanatos Archive (2002) ens mostra més de 2.300 fotografies de difunts que tenien un efecte memorialístic i terapèutic per als familiars que les encarregaven. Mirar ara aquells retrats, que ens podrien semblar erròniament morbosos, ens fa veure de besllum una societat diferent en la qual la malaltia i la mort formaven part de la vivència quotidiana.
Les víctimes no han de ser mai invisibles, perquè com podem prendre consciència de la magnitud del seu sofriment si no el veiem?
Certament, avui és molt més difícil tractar públicament els "nostres" morts i fer-ho sense ferir sensibilitats, perquè ningú no perdonaria que s'utilitzessin —políticament, per exemple— o que es trivialitzessin per part d'uns mitjans de comunicació de masses proclius a fer-ne de tot un "espectacle". Però tampoc hauríem d'amagar-los. Les lleis que necessàriament protegeixen el dret a la intimitat, alhora estan fent invisibles les víctimes de la pandèmia: i si als malalts i familiars, que no poden acompanyar-los en el dolor i en el dol, els està afegint un grau elevat de crueltat; a una part de la ciutadania aquesta absència d'imatges li està impedint que prengui consciència de la gravetat de la malaltia. Gervasio Sánchez (al Heraldo de l'11 de maig) recull el seu parer i el d'altres fotoperiodistes de prestigi del nostre país que són molt crítics amb les prohibicions extremes per entrar als hospitals, residències i sanatoris que els impedeixen documentar la pandèmia (García Vilanova), i alerten sobre la censura social i institucional (Andoni Lubaki) de la qual responsabilitzen els polítics per voler fer una "gestió tova" dels nostres morts per mitigar la reacció de la població i "infantilitzar-la davant la mort". Aquesta mateixa mancança se la plantejava ja fa uns dies la historiadora de l'art Sara E. Lewis en un interessant article al New York Times titulat: "Where are the photos of people dying of covid?". Sosté que per entendre primer i ser commoguts després, ens calen imatges representatives de la pandèmia, "un arxiu visual del vertiginós nombre de víctimes de la crisi", que les visibilitzi i ens permeti omplir el buit tant dels carrers i ciutats com de l'abstracció de les estadístiques (inversament proporcionals a qualsevol comprensió). Ens recorda allò que els psicòlegs anomenen "l'efecte de la víctima identificable", és a dir, que empatitzem molt més amb la visió del dolor d'una sola persona emmalaltida, que no pas amb els nombres ingents de la mort en massa, que ni patim ni veiem.
I ho sabem. Una sola fotografia d'un rostre que pateix ens interpel·la molt més que no pas totes aquelles xifres esgarrifoses del nombre de morts (més d'11.000 només al nostre país), que són massa abstractes i allunyades per poder-les imaginar. Fem memòria de nou. Salvant totes les distàncies, el dia 5 de maig commemoràvem el 75è aniversari de l'alliberament de Mauthausen, i amb ell el de tots aquells camps alemanys on van sobreviure i morir milions de víctimes en unes condicions de deshumanització extremes mai vistes. Massa milions per poder-los imaginar, si no fos pels testimonis fotogràfics conservats (entre ells els rescatats per en Francesc Boix) gràcies als quals vam poder prendre consciència de l'horror. D'aquelles imatges van néixer el coneixement, l'empatia i el desig de fer justícia amb totes les víctimes. Per això, les víctimes no han de ser mai invisibles, perquè com podem prendre consciència de la magnitud del seu sofriment si no el veiem? Si el que volem és entendre la gravetat del que està passant en termes sanitaris, empatitzar amb els malalts i les famílies dels difunts, i promoure la solidaritat en el conjunt de la societat, cal que disposem d'una "memòria d'imatges" (en paraules de García Vilanova). Perquè amb la pura abstracció estadística es fa difícil que la imaginació ens permeti connectar amb el dolor de l'altre i prendre consciència de les mesures que hem de sostenir per mitigar-lo. L'èxit del desconfinament que iniciem i de les fases successives que vindran depenen també de fins a quin punt siguem capaços, com a societat, de visibilitzar els "nostres" morts, per tal d'evitar-los.