Aquests dies costa no recordar amb ironia aquells anuncis ensucrats en què durant la crisi anterior, cap allà el 2012, La Caixa ens recordava que tenia ànima. Tot i esdevenir aleshores un banc, encara mantenia una obra social gràcies “al compromís de clients, empleats, voluntaris i beneficiaris: els autèntics beneficiaris de l’ànima de l’entitat”. Els termes de la campanya publicitària ho deixaven clar, perquè “al marge de números i balanços” —com si no fos el que importa a qualsevol empresa que treballi només per obtenir beneficis per als seus accionistes—, qui de debò es comprometia no era tant l’entitat financera, com la gent que hi treballava i hi confiava. Aquesta ànima, si mai va existir, és la que està a punt de perdre’s. I ara sota els auspicis de l’estat espanyol (i del BCE). Tots els economistes hi veuen un paral·lelisme amb el que ja va passar el 1999 quan el gobierno d’aleshores del PP va propiciar que Argentaria es mengés el BBV, cosa que va implicar la ‘desbasquització’ de l’entitat, i ara és el gobierno del PSOE qui promou que l’entitat (catalana?) es vengui la seva ànima a Bankia, la de les targetes i el cor black (fins aquí arriba encara l’ombra de Rodrigo Rato!).

Sembla que l’operació de fusió és imminent i és preocupant que les negociacions s’estiguin duent a terme sense cap transparència, sense que els mitjans de comunicació n’informin amb detall la ciutadania, tenint en compte la transcendència de l’operació i que un dels implicats és el mateix Estat. Els espanyols s’hi juguen molt. Per una banda, per la magnitud de l’operació: si es consuma, des de l’anterior crisi econòmica el nombre d’entitats bancàries que operaran al territori passaria de 54 a 3 o 5. Aquests macrobancs esdevindran un oligopoli que perjudicarà, en primer lloc, la competència i, per tant, els interessos econòmics dels consumidors de productes bancaris, que som tots, a través de comptes corrents i d’estalvi, d’hipoteques, de préstecs... que haurem de pagar més cars perquè estarem més desprotegits a l'hora de negociar les condicions amb les entitats.

Per altra banda, la fusió suposarà un perjudici per als treballadors de les entitats implicades, perquè veuran reduïts dràsticament els llocs de treball. Es calcula que tancaran unes 1.500 oficines, el 25% del total de les dues entitats, i que uns 10.000 treballadors seran acomiadats (¿de debò que els sindicats, CCOO i UGT, estan tan anul·lats que només poden aspirar a minimitzar el desastre negociant “sortides voluntàries” i prejubilacions?). En ambdós casos: beneficis fàcils, ràpids i immediats per a les entitats, els seus gestors i els accionistes; com ja va passar en la nefasta gestió de la crisi anterior. Fins i tot un economista com Xavier Sala-i -Martín, portaveu privilegiat del pensament neoliberal, considera que és "una mala idea des de gairebé tots els punts de vista".

El gobierno hauria de vetllar perquè la fusió no impliqués en cap cas un nou rescat financer encobert per a les entitats i cap pèrdua per a la ciutadania, més necessitada que mai de restablir els serveis de l’estat del benestar

Però les conseqüències per a la ciutadania podrien ser encara més preocupants si tenim en compte el deute que els bancs tenen amb la societat. Al mes de maig, durant el confinament per la pandèmia, alguns consellers i directors generals de la gran banca espanyola defensaven que els calia un reconeixement social més gran com a entitats "imprescindibles" per superar la crisi econòmica que es començava a desfermar, i adduïen que el sector bancari s'estava abocant tant per pal·liar-la que era l’oportunitat per canviar la percepció que la societat té de la banca (en paraules gairebé literals d’un directiu de CaixaBank). 

I quina és aquesta "percepció" que en tenim que no ens permet reconèixer les bondats de la banca espanyola? Remuntem-nos primer als fets que tots coneixem, i tornem a l’any 2012: el "capitalisme de casino" basat en l'especulació financera i immobiliària fa fallida a l'estat espanyol, que, incapaç de fer-hi front, demana l'ajut econòmic de la Unió Europea. El ministre d'Economia del PP d'aleshores decideix "sanejar" els bancs i caixes espanyols aportant diner públic en qualitat de préstec que després hauran de retornar a l'Estat. Amb aquesta operació, el deute privat va esdevenir deute públic pagat amb els diners dels nostres impostos. Vuit anys més tard les dades són tossudes: dels 78.000 milions d'euros aportats al conjunt del sistema bancari —que si comptéssim les ajudes directes, els fons de garanties i els avals atorgats per l'Estat, els experts eleven a l'esgarrifosa xifra de 350.000 milions d'euros en una dècada—, els càlculs optimistes diuen que s'ha retornat només un 6,6% (uns 5.225 milions). I malauradament no hi ha perspectives que els seus beneficiaris, sobretot Bankia, CaixaBank, Banc de Sabadell, BBVA, etc., els retornin ni ara ni mai, sota la connivència dels partits polítics. "Percebuts" així, costa molt d'atorgar el reconeixement social que la banca troba ara a faltar, i tampoc no ajuda gaire l’ombra d’operacions tan opaques i tan poc beneficioses per a la ciutadania com la que es negocia. La fusió garantirà que ens tornaran tots els diners que nosaltres els vam deixar (o potser regalar)? El gobierno, accionista majoritari de Bankia, hauria de vetllar perquè la fusió no impliqués en cap cas un nou rescat financer encobert per a les entitats i cap pèrdua per a la ciutadania, més necessitada que mai de restablir els serveis de l’estat del benestar. I encara més, els economistes adverteixen del perill de crear aquesta mena de grans bancs, perquè aleshores esdevenen “sistèmics” i, apel·lant al “too big to fail”, en cas de fallida demanen el rescat de l’Estat. Per tant, davant de la crisi imminent, sembla com a mínim imprudent que el mateix estat espanyol (sota un govern pretesament d’esquerres) propiciï una operació semblant. I en qualsevol cas, i parlant de nou de percepcions, si en la crisi anterior la banca no va tenir el gest ètic d'atorgar un "major reconeixement" a la societat que a través dels seus impostos els va ajudar a superar la seva crisi financera, provocada per l'especulació galopant, la mala gestió i la més que provada corrupció, creu potser ingènuament l’estat espanyol que ara sí que, en cas de necessitat, l’entitat fruit de la fusió ho faria?

Per això cal tenir una mica d’ànima, i els bancs fa anys que s’han venut la seva al diable.