"Si cal que jo em mori perquè es quedin aquí, jo em moro"
García Márquez. "Cent anys de solitud", Úrsula Iguarán
La manipulació del discurs que Von der Leyen va pronunciar davant dels ambaixadors de la UE sobre el futur de la política exterior de la Unió és una mostra de fins on s'està disposat a arribar. Ara que Ursula ja no fa la gara-gara a Pedro, ara que sap com n'arriba a ser d'arter i deslleial, les simpaties que irradiaven aquelles trobades passades s'han trencat i, pel que sembla, també han trencat amb el respecte a la figura institucional de l'actual presidenta de la UE.
N'hi ha hagut prou amb descontextualitzar unes frases i posar a batre els titulars i les respostes de socialistes afins per deixar l'abans estimada Ursula retratada com una bel·licista trumpista sense respecte als principis i valors d'Occident. Ja voldria Pedro Sánchez tenir la meitat d'interioritzats els valors de la democràcia i la civilització europea, que, entre altres coses, passen per la lleialtat amb el soci, el valor de la paraula i de la signatura, la recerca de l'interès general i la lluita per preservar-los, si calgués. Qualsevol diria que tota la Segona Guerra Mundial no va tenir com a objectiu preservar els valors democràtics i els principis europeus. Gairebé quinze milions de morts de les forces aliades per aconseguir-ho.
El cas és que Ursula va fer un discurs d'estadista. Ja voldria Sánchez haver-se ni acostat a la profunditat i realitat dels plantejaments de l'actual presidenta en aquella compareixença forçada que va resumir en el simplista i antiquat: 'No a la guerra!' Van tan curts d'idees que les han de reciclar, amb el perill que té el recondicionament de solucions, sobretot quan els problemes són diferents. I què va dir llavors la pobra Ursula per desfermar les ires de la Moncloa i engegar tota la maquinària de propaganda? Va dir que "Europa s'ha de centrar en la realitat de la situació, amb el món tal com és avui" i que en aquest món d'actors que exerceixen la força sense complexos, saltant-se les regles internacionals que ens hem donat, Europa "no pot contemplar aquestes regles com l'única manera de defensar els seus interessos". Com l'ú-ni-ca-ma-ne-ra. No sé d'on es dedueix que els abandona. Òbviament, té raó. Agafar una pancarta i cridar que ningú no vol una guerra, ningú a Europa no la vol, no aturarà ni Putin, ni Trump, ni Netanyahu, ni Xi, si s'hi posa. Res més sensat que això, que, òbviament, suposa una esmena a la totalitat de la manca de pensament geopolític de Sánchez. "La idea que podem simplement replegar-nos i retirar-nos en aquest món caòtic és simplement una fal·làcia" i és la fal·làcia de moltes forces polítiques espanyoles.
Jo, si he d'anar a algun lloc arriscat i em pregunten si vull anar darrere de Pedro o d'Ursula, ho tinc molt clar
Total, que la bona de la descendent del baró Knoop el que va dir és que la situació no està per romanços i que, malgrat que lluitem per tornar al seny i al respecte pel dret internacional, també hem de mirar pels nostres interessos. Esdevenir un actor geopolític més fort i més resilient, és a dir, amb més capacitat de defensa de la nostra manera de vida i no amb menys, com li han pretès fer dir en espanyol. La presidenta proposa que siguem més autosuficients en defensa i també en fonts energètiques, perquè ja es veu que cada vegada que s'embolica la troca ens tanquen els subministraments i els ciutadans es veuen abocats a unes pujades de preus boges. D'aquí que en la seva següent intervenció hagi reobert el debat de les petites centrals nuclears que proporcionin energia barata i no contaminant per assegurar el desenvolupament del continent. 'Nuclear, no gràcies', i 'No a la guerra' i 'OTAN, no' i 'Bases fora', tot alhora no pot ser. Vagin pensant a què renuncien sense pretendre convertir-nos en una república bananera i ruïnosa.
Que el món ha canviat només deu dubtar-ne P. Sánchez, que no és P. Tinto. Que amb discursos mel·liflus pensats per mobilitzar el seu electorat i amb alguna ajuda amb intencions clientelistes se soluciona el futur d'Europa, només ho poden pensar els set-cents assessors que no caben a Semillas. Per contra, la bona d'Ursula, la que creu que els seus nets haurien d'arribar a viure als Estats Units d'Europa, proposa més unió per aconseguir més força europea en tres àrees: seguretat i defensa, diplomàcia i comerç al món, amb reforçament de la capacitat de tenir matèries primeres estratègiques i energia que no pugui ser-nos tallada. «Europa no pot donar forma al món des de la barrera», ha deixat dit, i em temo molt que això sí que anava per Sánchez. «Una política exterior europea que sigui un pilar central de la independència europea, que protegeixi els nostres interessos i que promogui els nostres valors» i amén.
On és, doncs, aquest plantejament escandalós que fa dos dies que combaten els no guerrers de la Moncloa? Qui amb dos dits de front no secundaria la idea que Europa ha de procurar-se els seus propis mitjans econòmics i formar un front fort que ens faci ser un actor geopolític que tingui alguna cosa a dir al món amb una sola veu? Qui vulgui peix que es mulli el cul, i aquest avanç per adequar-nos a la realitat requereix esforç dels països, certes cessions de sobirania i una lleialtat a prova de bomba de les nacions. Per això a Ursula els populistes tramposos la posen nerviosa, perquè sap que són un obstacle. Per això diuen que la preocupen Orbán i Sánchez, els que no tenen una línia clara, sinó que s'adapten al mercat electoral per sobreviure per damunt de qualsevol consideració del bé comú. Així, si més no, diuen en el seu entorn que ho percep ella. Jo no crec que s'hagi ficat en un embolic; jo crec que va fer diana.
Què volen, jo, si he d'anar a algun lloc arriscat i em pregunten si vull anar darrere de Pedro o d'Ursula, ho tinc molt clar. Almenys, ella fa discursos amb alguna substància.