Si Espanya fos un Estat que pogués mirar cara a cara la Història, avui, 11 de setembre, hauria de celebrar la seva festa nacional. Ho dic, sense cap ànim d'ofendre –quin poble o construcció nacional no guarda cadàvers antics en el fons de l'armari?– perquè, al capdavall, avui fa 302 anys que es va unificar el Regne d'Espanya; o més ben dit, que el Regne va ser un de sol amb el, ara sí, Estat. La "unitat" del Regne i de l'Estat es va forjar, insisteixo, com en molts altres casos, sobre els fonaments d'una victòria militar contra una part dels súbdits –en aquest cas rebel·lats– del Rei de les "Espanyes", del borbó Felip V: o sigui, els catalans que van ser sotmesos a idèntica jurisdicció que tota la resta però "per dret de conquesta".

L'altra reconquesta. Aquesta, la de la Guerra de Successió, i, per contraposició a la medieval dels territoris musulmans, reconquesta contra cristians. Cristians "de nació" catalans, com es deia en l'època, al·ludint a la terra o "pàtria" primera i a la llengua. Així va néixer el modern Estat espanyol. Anul·lant a mata-degolla la diversitat també peninsular de la Monarquia dels Àustries, en què tan estrangers a Castella, esclar, eren els catalans com els flamencs. Sobre aquest odi es va delimitar l'actual "finca indivisible", per dir-ho a la manera del registrador Rajoy. Sobre la supèrbia d'un monarca, Felip V, el primer borbó, fent mèrits a canonades davant del seu avi Lluís XIV, el totpoderós Rei Sol, fins al punt d'arribar a espantar-lo, amb una obstinació i una malvolença que va sorprendre el món.

En la història saben greu les violències contra els "propis", les violències executades a casa. D'xexemples en sobren. Des d'aquí fins al Japó. Per això, sempre serà més suportable per a Espanya commemorar la seva festa nacional el 12 d'octubre, festa de la Hispanitat i fins fa no tantes dècades, "Dia de la Raça". Al cap i a la fi, qui plorarà per aquells desgraciats "indis" del pare Las Casas, que sempre hauran d'agrair a la "gloriosa mare pàtria" haver-los atorgat poc menys que l'estatut d'humanitat.

Invocant el principi d'"igualtat" entre tots els espanyols es nega als catalans que es pronunciïn sobre el seu futur polític democràticament

A Espanya se li fa difícil celebrar aquesta festa nacional que no celebra avui: el dia que –finalment– Sa Majestat va poder fer-se rei veritable "de tots els regnes que componen Espanya", com va pretendre Olivares amb Felip IV al segle anterior, el XVII. Aquest és el dia també que, en una ostentació de cinisme difícilment superable, es va establir el principi segons el qual "tots els espanyols (se suposa que també les espanyoles) són iguals davant de la llei". Justament el principi d'igualtat que tant s'invoca davant de l'anomenat "desafiament secessionista" català. Aquest principi que fa dir al registrador Rajoy que "el dret a decidir pertany a tots els espanyols". Aquest principi que fa dir al ministre Margallo que "un atac terrorista se supera, però la dissolució d'Espanya és irreversible". Aquest principi que val per a tot i en virtut del qual es nega als actuals ciutadans i ciutadanes de Catalunya que es pronunciïn sobre el seu futur polític democràticament. Però no havíem quedat, segons totes les convencions dels drets universals, que tots els homes són lliures per regir les seves vides?

Les bases d'aquest nou Estat espanyol unificat es van establir un any abans de la caiguda de Barcelona, al Tractat d'Utrecht (1713), que va sancionar la pau entre Felip V i Anglaterra, fins aleshores el gran aliat dels catalans a la Guerra de Successió. El borbó va lliurar Gibraltar i altres possessions a Europa, la qual cosa li va permetre obtenir el reconeixement internacional de les renovades fronteres de la seva monarquia. Però com que la reina de la Gran Bretanya tenia mala consciència per l'abandonament a la seva sort dels catalans, i "vist que no deixa d'instar amb summa eficàcia perquè tots els habitants del Principat conservin il·lesos i intactes els seus antics privilegis", és a dir, les seves llibertats, Felip V es va dignar a concedir-los ni més ni menys que "tots aquells privilegis que posseeixen tots els habitants de les dues Castelles, que, de tots els pobles d'Espanya, són els més estimats pel Rei". Què més es podia demanar? I, tanmateix, allà segueixen 302 anys després. Ni celebren (es poden celebrar les derrotes?) ni deixen celebrar. Tossudament alçats contra el Rei, la llei, l'ordre, el ministre Margallo i Rajoy, el registrador.