Predir el futur és complex, si no impossible; el que molts fem és analitzar el present i preveure escenaris futurs que semblin possibles per, sobre aquesta base, prendre decisions de futur. En l'actualitat, a Espanya, això sembla una tasca més que complexa, perquè el present no sembla correspondre's amb cap patró lògic que permeti avançar-se a possibles escenaris i, així, tenir respostes preparades.

Fins fa molt poc ningú no podia imaginar-se una realitat en la qual l'excap de l'Estat s'exiliés, i encara menys que ho fes en un país del golf Pèrsic. La realitat ens ha desbordat amb independència de si aquesta serà o no la seva destinació final i que, mentre tot això succeeix, el seu fill marxés de vacances.

També era impossible imaginar una situació en la qual un grup rellevant de polítics sortissin a donar suport a un exrei, presumptament corrupte, com si ells fossin el baluard d'una democràcia que només ha estat perfecta en l'imaginari regimental i en la mal anomenada Transició.

En aquest marc complicat d'imaginar es trobava, igualment, un escenari d'incertesa pandèmica de tals dimensions que no permet, si més no, saber si en unes setmanes més els nostres fills estaran a l'escola o a casa, amb tot el que això comporta.

Poc imaginable resultava, fins i tot no fa gaires dies, pensar que dos ministres d'un govern haguessin de cancel·lar les seves vacances perquè la seguretat que el seu propi govern els ha assignat és incapaç de controlar els grups d'ultres organitzats per intimidar-los, assetjar-los i insultar-los.

Qui podia imaginar que els membres del Consell General del Poder Judicial, elegits pels partits polítics, podien arribar a fer un comunicat demanant independència d'aquests mateixos partits que els van nomenar a ells... com si aquest fos el problema.

I ja què no dir d'un estiu en el qual els grans absents fossin els turistes i en què els aeroports, hotels i llocs d'esbarjo estiguessin pràcticament buits; especialment difícil és fer-ho en un Estat que viu, en gran manera, dels 82 milions de turistes que cada any el visiten.

Així, podríem seguir amb els exemples que impedeixen de fer una anàlisi vàlida de la realitat que permeti poder endinsar-se en possibles escenaris de futur; potser l'única manera en què puguem fer-ho és agafant tots els exemples que estem veient, posar-los en línia i assumint que, potser i només potser, tots plegats no siguin més que una part d'un tot i, sobre aquesta base, pensar què és el que està succeint i què és el que pot passar en un futur proper.

Estem davant d'una mena de fenomen de descomposició sistèmica

Em temo que no és senzill arribar a cap tipus de conclusió, però m'atreviria a dir que estem davant d'una mena de fenomen de descomposició sistèmica que, rematat per una imprevisible pandèmia, bé pot estar posant en evidència totes les esquerdes d'un sistema que ja fa dècades que necessita reformar-se, si no tornar a construir-se íntegrament.

Tinc la sensació, però no les dades, que estem davant d'això: la fallada sistèmica que pocs estan veient i molts intuint, de manera que no és estrany que els qui ja ho intueixen estiguin fent grans esforços per posicionar-se al millor lloc per protegir els seus propis interessos i, de passada, tractar que res no canviï o que, si canvia, sigui en la direcció que ells sempre han desitjat.

La pandèmia, tot i que és un dels grans desafiaments actuals de la humanitat, no és la culpable de tot, ni de bon tros, i, per a això, n'hi ha prou amb analitzar com ha afectat, està afectant i és enfrontada en aquells països que no tenen grans fallades sistèmiques, i veurem que cap d'aquests Estats no està vivint moments com els que viu Espanya, on sembla que tot està fallant.

Si assumim que el problema és sistèmic, segurament serem capaços de buscar noves i millors solucions a problemes que s'arrosseguen des de fa dècades; si assumim que no només estem davant d'una crisi sanitària i una altra d'econòmica, sinó també davant d'una de constitucional, segurament estarem més preparats per atalaiar el futur i, d'aquesta forma, podrem preveure alguns escenaris que poden acabar sent tremendament convulsos, complexos i poc constructius.

No és que aquest vaixell tingui una via d'aigua, és que el buc està totalment foradat i, per això, podrem continuar traient aigua, però s'acabarà havent d'assumir el que és obvi: el vaixell s'enfonsa.

Els naufragis són situacions de màxima tensió i exposició de tota mena de comportament humà, fins i tot dels més miserables, però, també dels més absurds, que vindran de la mà dels qui no són capaços, o simplement no volen, assumir la realitat.

Aquells polítics passats que proven de salvar l'emèrit donant-li una mena de carta d'honorabilitat són els mateixos que en un naufragi serien partidaris que els pocs bots salvavides existents fossin destinats als passatgers de primera classe. Segurament pensant que ells són d'aquesta categoria.

A mi, en tot cas, no em preocupen tant aquest tipus de comportaments com aquells que, fent bona l'actitud de l'orquestra del Titanic, prefereixen ignorar la realitat i continuen actuant com si res del que està passant no fos real o com si es tractés d'una mera exageració d'insensats que no saben que un vaixell de tals característiques és insubmergible.

Mentre ells toquen agradables melodies, l'aigua continua entrant i arribarà un moment en què l'insubmergible acabarà enfonsant-se

Els músics del Titanic, que tan delicadament amenitzaven les nits dels més acabalats, són, una vegada més, els que generen una aparença de normalitat que dista molt de ser real però que, ara per ara, va confonent a propis i estranys. Mentre ells toquen agradables melodies, l'aigua continua entrant i arribarà un moment en què l'insubmergible acabarà enfonsant-se.

Músics a part, i mentre l'aigua continua entrant, el més assenyat seria pensar com salvar al major nombre possible de passatgers, fer-ho de forma adequada i, de passada, veure com es pot arribar a un port segur. El més probable és que no sigui ni com volen uns ni com d'altres planifiquen, però, en tot cas, haurà de ser de manera que tots puguem sentir-nos còmodes i segurs.

Dit més clarament: no estem davant d'una sèrie de greus problemes ni davant d'una crisi puntual, sinó davant d'una autèntica crisi sistèmica i, per això, el millor és no deixar-nos embadalir per agradables melodies sinó posar fil a l'agulla per veure com superar una situació que pot remuntar-nos a sofriments que s'entenien superats. Naufragar no és el problema, superar-ho podria ser-ho.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Elisa Beni
opinió Què s'han cregut! Elisa Beni