Parlen habitualment d'atacs dels mercats, d'economies en estat de setge, d'estrès. Però amb prou feines parlen de quan les protegeixen. De les dades, del nostre desconcert, de la por. Aquest és el cas avui.

Mentre les disfresses carnavalesques s'imposaven als carrers, els fluxos de notícies no acabaven d'acompanyar la gresca col·lectiva, en què només la multitud de gossos –el creixement dels quals en nombre és exponencial– desentonaven en l'epicuri entorn.

Doncs bé, va tancar a la fi desenganyat per l'ocupació Wall Street, mentre l'Ibex remuntava un 0,37% al tancament d'una setmana que s'havia mostrat profundament creuada, i en què el consens era tan aparent i desigual com els robocops infantils que et creuaves pel camí.

Els inversors han girat les seves apostes i on alguns pensaven que una caiguda del preu del petroli era beneficiosa perquè alleugeria els costos de les empreses que l'utilitzen, un altre sector va començar a reclamar més atenció a la possibilitat que no era un problema de sobreoferta de cru, sinó de falta de demanda a causa del justet que van les economies.

Tant la Reserva Federal americana (que va mostrar dubtes sobre el potencial de creixement de l'economia americana) com Mario Draghi, president del BCE, van reconèixer que les coses no van al seu gust.

Venia això a col·lació dels grans dubtes sobre les dades que ofereixen les autoritats sobre l'evolució de l'economia xinesa, sobre la qual el Govern de Pequín assegura que evoluciona a un ritme de creixement del 6,9%, mentre que firmes molt respectables del mercat estimen que aquesta dada més aviat s'hauria de corregir fins a un 3,5% en el present.

I sí que funciona el mecanisme. Com que l'evolució xinesa influeix sobre el conjunt dels emergents, es posa en marxa una dinàmica gairebé automàtica: l'aversió al risc s'estén a totes aquelles inversions poc segures, qualsevol que sigui el seu origen geogràfic i la seva naturalesa. Els problemes del mercat tecnològic americà, el Nasdaq, es poden atribuir a aquesta condició atribolada.

Se sumen a més factors addicionals al desconcert: la Reserva Federal americana dubta si pujar o no el preu dels diners en un món en què els tipus d'interès reals comencen a ser negatius (tipus d'interès nominals menys la inflació), el que ve a indicar –és així– que en el futur els diners valdran menys. En aquesta tessitura, es pot jutjar gairebé il·lusori pensar en una alegre reanimació de la inversió. Pensar que depreciant els tipus de canvi es resol la papereta és igualment il·lusori, com ja es va veure en els anys 30 amb les guerres de divises.

I aquí hi ha el punt: quan els bancs centrals comencen a mostrar-se irresolts i febles, perden el seu paper protector, la seva facultat de transmetre confiança. La senyora Yellen està a la baixa i Draghi encara més.

Aquest és el moment dels mercats. Es va veure a l'Ibex. Dijous passat, un dia després de caure fins i tot un 4% en un rampell de desesperació flaubertiana en vista d'un Gómez pletòric, va pujar. El tancament de la setmana va completar la seva alça modesta amb una millora del 0,37%.

Quin és, en fi, el secret dels mercats? Per què són capaços de protegir-nos quan ens espantem? Per la seva capacitat de diversificació, perquè són capaços de mirar a altres costats, a altres moments, a altres temps, i identificar possibilitats millors.

I el mico –celebrem el seu any lunar a partir de dilluns– la saludem atenent una de les màximes que acompanyen el seu horòscop: la prudència financera. El mico, per la seva part, hi contribuirà tancant gairebé tota la setmana bona part de les borses asiàtiques. Bon any nou.