Dins de l'absurda i tendenciosa batalla entre la urbanitat i la ruralitat —absurda per l'evidència de quina contribuiria al tan necessari decreixement i ens faria sobreviure com a societat— hi ha una realitat potser menys coneguda o recurrent que juga un paper clau en la identitat de qualsevol país: l'ensenyament. Portant al nostre molí la dita aquella que només mo'n recordem de Santa Bàrbara quan trona, igualment només pensem en los pobles i poblets quan són vacances. Llavors l'atenció se sol fixar en les campanes de l'església o en la pudor de les granges que molesten els turistes, més que no pas en les escoles que hi són dia sí dia també aixecant la persiana de la dignitat.

Massa sovint, des de les ciutats estant —fins i tot des del mateix gremi—, es miren estos centres allunyats del rovell amb certa condescendència, com es contempla aquell amic poc agraciat que et cau bé, però per qui sents una mica de pena. Es té la falsa percepció que els xiquets i xiquetes que hi estudien, des dels tres fins als dotze anys, en surten menys preparats que aquells qui cada dia van a una classe de l'Eixample de Barcelona, la Devesa de Girona o la part alta de Tarragona. Doncs hem de dir, tapeu-vos les orelles urbanites cegament empedreïts, que les proves de competències bàsiques demostren que els alumnes de municipis de menys de mil habitants tenen uns resultats més alts, com així ho certifiquen diversos informes dels quals se n'han fet eco diversos mitjans en els darrers temps. A menys alumnes, millors notes. 

Este nivell acadèmic i estos beneficis no cauen del cel, sinó que són fruit del treball incansable i específic del professorat que tria esta mena de centres per a exercir la seua vocació. Totes les persones que cada dia fan quilòmetres amunt i avall per carreteretes dixades de la mà de Déu, creuen en allò que el psicopedagog italià Francesco Tonucci ha definit com a laboratori de renovació escolar. Eduquen la criassó en los valors de la llibertat i la generositat. Compartixen un projecte educatiu transversal i alternatiu demostrant que un altre món és possible, des de la base. Des de les aules. 

Hi ha, a més, una altra figura que és la cirereta del pastís: la zona escolar rural. Conegudes com a ZER, són centres situats en municipis menuts —de menys de 3.000 habitants— que dins seu agrupen diversos col·legis petits i propers geogràficament, de manera que s'afavorix lo treball col·laboratiu entre els diferents docents i s'optimitzen recursos. A Catalunya hi ha prop de 10.000 alumnes que estudien en alguna de les 264 escoles rurals, moltes de les quals s'apleguen en la norantena de ZER existents.

Lo seu llistat d'avantatges és més llarg que un prospecte farmacèutic: a un col·legi de poble les classes solen ser unitàries: tots los alumnes, independentment dels anys que tenen, treballen junts en un mateix espai amb la mestra. Esta convivència entre xiquets i xiquetes de diferent edat no només no resulta cap problema sinó que esdevé un enriquiment i entre ells absorvixen conceptes i humanitat constantment. Les ràtios afavorixen l'atenció personalitzada —estem parlant d'una mitjana d'uns quinze alumnes per centre (no per aula)— i este ambient familiar permet un tracte individualitzat i un major respecte pel ritme d'aprenentatge de cada u.

Les escoles rurals acostumen a estar situades en entorns privilegiats, podent fer-s'hi nombroses activitats a l'aire lliure. La connexió amb la natura és constant i els mestres d'especialitats com música, educació física o anglès són itinerants: és la mestra qui canvia de centre, no l'alumne qui canvia d'aula. Així mateix, la integració en la vida del poble és enorme i l'alumnat sol participar en activitats del dia a dia —culturals, gastronòmiques, tradicionals— fet que n'augmenta l'arrelament al territori i contribuïx a evitar una de les xacres d'estes zones: lo risc de despoblament, tant pels nascuts al poble que s'hi volen acabar quedant, com també pels mestres que aposten per traslladar-s'hi a viure i no només treballar sinó militar en la ruralitat.

Les criatures d'infantil i primària que cada matí van a classe al seu petit poble no senten a parlar de panellets, los elaboren amb les seues pròpies mans amb l'ajuda del forner que té la fleca al carrer de baix. Si a la tele expliquen que el so de les campanes —que altres volen silenciades a l'estiu— ha estat declarat Patrimoni Immaterial de la Humanitat, en son demà els mestres se'ls emporten a sentir-les repicar en directe. Quan es parla de bestiar es va a vore un pastor al camp o es visita una granja; si es tracta de conèixer un riu, se'l navega; si la temàtica és la música, els hi porten una cantautora a classe i per a reflexionar sobre la guerra i la memòria històrica, infants i mestres fan una excursió a peu pels mateixos camins que van portar els nostres iaios a l'exili, trepitgen la mateixa terra i albiren los mateixos paisatges que altres veuen només en foto a un llibre.

L'escola rural és un microclima amb identitat pròpia, un baló d'oxigen per a inhalar-hi la vida que hauria de poder ser i cap a la que hauríem d'anar. Allí on lo català és la llengua oficial de totes les hores, allí on formen los adults del futur amb les millors eines: senzillesa, proximitat i honestedat. Lo seu rendiment és envejable i en surten preparats no només acadèmicament sinó també —i sobretot— en l'ofici de viure i d'estimar la terra. Com deia Joan Maragall a Elogi del poble: "Jo no puc creure que l’últim terme del progrés humà siguin aquestes grans aglomeracions que en diem ciutats i que la seva organització definitiva siguin estos grans establiments de la indústria on els treballadors són, en confós ramat, esclaus de la roda d’una sola màquina gegant".