A la vida les casualitats no existixen, tampoc en lo món de l'esport i especialment en lo futbol. Quan un equip arriba sis temporades seguides a la final de la Lliga de Campions —i en guanya quatre— i, a més, aconseguix tots los títols en joc de la temporada, és que hi ha un projecte solvent i talentós al darrere. I quan un altre equip baixa a Segona Divisió —després de quatre temporades memorables a Primera—, és que enguany alguna cosa no s'ha fet bé i potser més als despatxos que al camp.
Sap greu que tot això succeïsca en un mateix dia dins lo futbol català: lo Barça femení es proclama campió d'Europa per quarta vegada i el Girona perd la categoria. També podríem parlar de com lo Nàstic de Tarragona se va salvar pels pèls, tot i no guanyar el seu partit i tindre l'afició emprenyada pel joc i la gestió, malgrat haver evitat lo descens, i també de com hi haurà dos dels històrics catalans lluitant per a pujar a la categoria d'argent del futbol estatal: l'Europa i el Sabadell.
Esta generació de jugadores és única: per la manera que tenen d'estimar-se, sense escarafalls i amb honestedat, sense amagar-se ni donar explicacions, per la normalitat amb què són dones futbolistes
També hi ha equips que en lloc de limitar-se a celebrar la seua salvació agònica, preferixen recordar-se matusserament dels rivals del seu país. És lo cas de l'afició de l'Espanyol que va proferir cants repugnants contra Girona i Barça. Que la rivalitat és elevada ja se sap, i que sovint ningú queda exempt de comentaris desafortunats, també, però l'acarnissament d'ahir ratlla el delicte. Per fer mofa del descens del Girona, la grada blanc-i-blava va cridar: "El año que viene Girona-Sabadell" —dubtem molt que el comentari fos d'alegria per l'equip arlequinat. Però el més greu va vindre amb lo càntic contra els culers: "Un piloto fantástico, un aterrizaje divino, vamos, talibán, aviones al Nou Camp". Potser algú hi hauria d'entrar d'ofici per apologia del terrorisme. Esta mena d'afirmacions depassen lo mal gust.
En tot cas, de la jornada futbolística d'ahir mos quedarem amb l'exemple de la victòria de les dones, pel joc, pel comportament —a la gespa i fora—, per l'orgull i la força imparables que transmeten. Per la manera de celebrar. Esta generació de jugadores és especial i única: per la seua qualitat, per com entenen lo futbol, per com han obert portes amb les dents, per la seua lluita per la igualtat, per com se relacionen entre elles, amb la premsa i el públic. Per la manera que tenen d'estimar-se, sense escarafalls i amb honestedat, sense amagar-se ni donar explicacions. En definitiva, per la normalitat amb què són dones futbolistes en un món que estava pensat per als hòmens, també fora del camp.