Just acabar la meva participació en el programa Col·lapse —gent magnífica, per cert— vaig pujar al cotxe i vaig marxar cap a França, en direcció a Grenoble, ciutat on viu George Tyras, una de les millors herències paternes. De les dolentes, ja me’n vaig guardar i allunyar al llarg dels primers anys d’orfandat, per poder viure lliure de castradors i castradores. 

Necessitava marxar de Barcelona, una ciutat que cada cop reconec menys, perquè ha esdevingut un vesper de castigats per la cultura de la globalització sostenible i reggaetonera. Barcelona és una ciutat degradada i amb una identitat tan perduda que ja no és el cap i casal de res. Els vuit anys de govern Colau han sigut demolidors i han fet perdre als barcelonins, definitivament, el seny i la rauxa. La Barcelona domesticada pels Comuns és tan igual a les altres ciutats edulcorades per la política-correcció, que fot fàstic i molta pudor de merda globalitzada, a marihuana, a pixum i a suor de ciclista que es passa els semàfors i els senyals de trànsit per l’arc del triomf. Per cert, durant el viatge en cotxe, vaig escoltar a Ada  Colau desmarcant-se de la Copa Amèrica i no em va sorprendre. Vol que es faci una auditoria per frau, diu. Si la Copa Amèrica fos un èxit, se’n declararia la responsable. Els èxits són seus, els fracassos, dels altres, i si perd les pròximes eleccions a l’alcaldia, serà culpa de l’heteropatriarcat i de l’elitista oligarquia barcelonina.   

I mentre conduïa per l’autopista francesa, em vaig sentir confortable, molt menys patrullat pels radars de Barcelona i Catalunya, espais geogràfics on s’ha instal·lat una cultura de càstig contra els conductors, als quals se’ls obstaculitza la conducció per la ciutat amb un objectiu clarament recaptatori, i se’ls embogeix a la carretera amb els constants canvis de velocitat cada mig kilòmetre, amb l’afany de recaptar tot allò que s’ha perdut amb la nefasta desaparició dels peatges. A l’autopista francesa en direcció a Lió, la velocitat permesa és de 130 km/h, amb interludis de 110 km/h, fet que em fa pensar que els 80 km/h que marquen alguns trams de l’AP-7 allunyats dels centres urbans són fruit de la incompetència dels nostres gestors del trànsit, que tapen la seva incapacitat tractant-nos com a un ramat d’imbècils.   

Un llarg viatge per carretera dona per perdre el temps imaginant distopies felices o apocalíptiques i vaig arribar a Grenoble de nit. Grenoble és una ciutat que m’agrada, com m’agraden Tolosa o Lió per ser franceses. El meu avi Joan m’ho deia sempre. “Quina llàstima que el timbaler del Bruc no s’hagués fotut el tambor pel cul”. I és que el Joan, un autodidacte, era un afrancesat que, un cop exiliat a França després de la guerra, hauria fet carrera professional si la persecució de la Gestapo no l’hagués obligat a tornar a Espanya l’any 1943. Sigui com sigui, la vida, com em deia el meu pare recuperant una cançó mexicana, “es la ruleta en la que apostamos todos”, i vaig arribar a Grenoble, com tantes altres vegades, per passejar pels seus carrers i els seus mercats amb els oh là là, à bientôt i l’on y va com a banda sonora. Aquesta ciutat és un dels principals centres de micro i nanotecnologia de França, però té un caire provincià que m’encanta i que me la fa imaginar com l’escenari d’una pel·lícula de Rohmer o de Chabrol.  

Barcelona és una ciutat degradada i amb una identitat tan perduda que ja no és el cap i casal de res

Al llarg dels dies com a hoste a can Tyras, vaig conèixer les vicissituds d’una ciutat governada per Éric Piolle, un batlle del partit Les Ecológistes, exemple que el nom d’una formació d’esquerres no sempre està en concordança amb el tarannà de la seva política. Pel que fa a la cultura, l’alcaldia dels ecologistes ha tancat unes quantes biblioteques públiques per tal de centralitzar-les, per qüestions merament pressupostàries, i ha decidit boicotejar un esdeveniment com el "Printemps du livre" perquè el considera elitista i no d’interès general. El certamen se celebrava al hall del Museu d’Art Contemporani, i la responsable de cultura va estimar que era un indret —un museu i d’art contemporani— que podria espantar certs lectors no elitistes. El fet és que la cultura en general els molesta.

I des d’un punt de vista comercial, Piolle i els seus deixebles van decidir convertir el centre de la ciutat en zona per a vianants, una decisió que va suposar caos i discòrdia per a una àrea que va sobreviure amb moltes dificultats la crisi provocada per la COVID-19. Actualment, per cada dos comerços oberts, n’hi ha un de tancat. Juntament amb aquestes evidències palpables de crisi, en Tyras m’explica l’altra crisi, la de valors, que assola París, o França, un país desorientat que està perdent tot allò per què el vàrem admirar i criticar alhora. Perquè si França perd la grandeur, què en farem de la històrica enveja peninsular cap a un país que delata la mediocritat d’Espanya?

La decadència de Grenoble és menys palpable que la de París. El temps, en una ciutat provinciana, passa més lent. Si als vuitanta París ja no era el que era respecte als cinquanta o seixanta, en aquesta dècada del 2020 París és una ombra del que va ser, incapaç de gestionar una globalització cultural incontrolable gràcies a les xarxes socials i a una alcaldessa d’una mediocritat del color del Sena. Anne Hidalgo i Ada Colau han fet front comú en moltes causes i comparteixen una ambició mal dissimulada. I això del partit de l’alcalde Piolle i la seva obsessió malaltissa cap a tot allò que ell considera elitista, em fa recordar aquelles paraules dites per Colau al xef del "Dos Palillos" quan aquest li va demanar ajuda per la inseguretat de la zona. "Un restaurant com el seu no hauria de ser al Raval, perquè restaurants així, la gent del barri no se’ls pot permetre". Vive l’involution, a bàs les élites!!! Quan una intolerant té una cultura condicionada per les seves inseguretats, es diuen coses així.