“Madrid es una ciudad de más de un millón de cadáveres (según las últimas estadísticas)
​ A veces en la noche yo me revuelvo y me incorporo en este nicho en el que hace 45 años que me pudro...”

Dámaso Alonso

Som fràgils.

Som tan fràgils com sempre i cavalquem a cavall d'una estructura tan complexa que molts la van considerar invencible.

Som tan fràgils com sempre, però no volem ni sentir-ne a parlar. D'aquí ve la por. El pànic és la manifestació d'aquesta invulnerabilitat que molts havien assumit com a immutable.

Som humans un altre cop. Els déus de Harari són un altre cop mers sapiens. El pitjor és que en molts casos no es comporten ni tan sols com a tals. Escric avui des del centre de la zona de contenció. I costa contenir-se. Costa perquè amb prou feines la ciència i la racionalitat poden dur-nos a aquest anivellament de la corba de contagis, que és l'objectiu més important ara, i perquè és fàcil de comprovar, a les xarxes, als carrers, que estem envoltats de gent poc instruïda, atàvica, irracional i malvada. Notícies falses, acaparament, despreocupació sagnant o egoisme inacceptable. Gent que assalta els supermercats i gent que espera a la cua de la carnisseria tossint com si res. Som massa humans per esperar que el nostre pànic i el nostre confinament desgrani un nou Decameron, "perquè si volem córrer rere la salut, convé que ens organitzem de tal manera que a allò en què volem trobar delit i descans no hi segueixi disgust", com escrivia Boccaccio en la primera jornada.

Davant aquesta situació totes les altres coses decauen. Les preocupacions d'ahir minven i els escàndols han quedat escapçats. La treva sobre l'actuació de les autoritats s'ha trencat. No només la dreta feia dies que murmurava, en sopars i cenacles, que Sánchez estava ocult i que estaven minimitzant el problema, sinó que ja hem vist saltar a la mínima els oportunistes que creuen que d'això també es pot fer política i oposició i que tant serveix per atacar el govern que per acarnissar-se amb les feministes. Ara veiem i veurem els neoliberals clamant per l'adopció de mesures encara més invasives per part de l'Estat en una esquizofrènia la cirereta de la qual, com sempre, correspon a la ultradreta. Ja tenim Vox demanant que es decreti l'estat d'alarma ―i no sé si el de setge i excepció― com més aviat millor per procurar tapar així la falta de criteri dels seus líders que, no contents amb estar en contacte amb infectats de coronavirus, s'han dedicat a convocar les masses, saludar, abraçar i besar, mentre tossien i es netejaven les secrecions nasals amb un mocador de tela que guardaven després a la butxaca. Fins i tot d'això intentaran culpar algú i treure'n rèdit polític. Tant com el PP quan esgrimeix un decàleg de mesures, econòmiques per descomptat, que casualment suposen revertir i frenar l'acció del govern i tornar a la seva pròpia legislació. Qui no en treu profit és perquè no vol.

Això per no parlar del cinisme i la hipocresia dels que es lamenten per la sanitat pública i pel seu eventual col·lapse després d'haver omplert les butxaques dels seus amics amb el negoci dels hospitals privats (a Madrid n'hi ha 50 davant els 33 públics) i que no van tenir cap mania a fer retallades salvatges a l'alhora que insisteixen ara a fer baixades d'impostos que només poden dur a una precarització més gran. O els que s'han enriquit amb la globalització o s'han convertit en els seus apòstols i ara clamen demanant tancaments de fronteres ja inexistents.

El civisme és realment important en aquesta crisi perquè exigeix un comportament actiu de cada ciutadà en la vida quotidiana per actuar considerant l'interès general per sobre dels interessos particulars

Per tot això m'he sentit especialment nostàlgica en sentir Macron lloar dels francesos l'ús i abús dels valors republicans derivats de la condició de ciutadans. Ciutadans en l'ús apropiat d'aquesta paraula, que també ha volgut ser robada.

La ciutadania com a forma de lluita contra el virus, però també contra la irracionalitat. La posada en pràctica dels valors units intrínsecament a la ciutadania que no són altres que la urbanitat, el civisme i la solidaritat. Tres virtuts republicanes tan efectives per lluitar contra aquesta pandèmia com rentar-se les mans. La urbanitat perquè és una actitud de respecte, alhora de cara als altres conciutadans però també en relació amb l'espai públic. Es tracta d'un reconeixement mutu i tolerant dels individus entre ells, en nom del respecte a la dignitat humana. El civisme que, a títol individual, consisteix a respectar i fer respectar les regles en vigor, en aquest cas les sanitàries, però també de ser conscient dels deures que un mateix té amb la societat. Protegir i protegir-se. El civisme és realment important en aquesta crisi, perquè exigeix un comportament actiu de cada ciutadà en la vida quotidiana per actuar considerant l'interès general per sobre dels interessos particulars. Finalment, la solidaritat, ja que els ciutadans no som simples individus juxtaposats, sinó un conjunt de dones i homes units per un projecte comú. Aquesta obertura a l'altre, que il·lustra el principi republicà de la fraternitat, obliga a sortir al rescat dels més desprotegits i els més vulnerables en aquesta crisi.

Aquests tres valors, urbanitat, civisme i solidaritat, atorguen a la república tot el sentit del concepte ciutadania. Creuen que serem capaços de comportar-nos com a ciutadans? Potser perquè la meva zona de contenció es troba en plena capital no acabo de veure que cotitzin a l'alça ni siguin principis sobre els quals els polítics cridin l'atenció.

No crec que sentim Felip VI reclamant-ho en una declaració institucional, perquè hi ha crisis i crisis, però, qui sap? Vivim temps estranys. Temps en què la història, lluny d'haver mort, se'ns manifesta i ens mira a la cara un cop i un altre.

Massa història junta per a éssers tan fràgils.