L'absurda situació de paràlisi política en què ens trobem immersos ha estat explicada o inexplicada en els últims dies des de moltes òptiques. No m'hi centraré. Els avanço que jo ja estic convençuda que els socialistes en cap moment van voler aquest govern de coalició i que Podemos no va ajudar gaire a impedir la tàctica que els van posar davant. Més enllà d'això, i del fet que sembla impossible que un govern d'esquerres pugui configurar-se, si no és perquè part de les forces coalitzades forci Iglesias a investir Sánchez quedant-se a l'oposició, com en la moció de censura, tenim la qüestió no prou aclarida de per què no és possible aquest pacte.

De possibilitats n'hi ha moltes i inclouen tots els espectres de les dissensions de l'esquerra caïnita i les pors de l'Ibex o dels poders fàctics i tot allò que l'envolta. No obstant això, jo crec que només s'ha parlat de passada del factor català i del veritable elefant blanc, al qual ningú no vol mirar de cara, i que rau en el fet que els polítics no tenen ara mateix cap control sobre el resultat d'aquesta qüestió, ja que el veritable poder resideix, ara mateix, en un altre poder que ningú no controla ―la qual cosa podria ser constitucional― però sobretot que no té cap contrapès. Ara mateix l'elefant blanc que ocupa tot l'espai polític es diu Poder Judicial en el sentit més estricte, és a dir, en el d'aquells que ostenten el veritable poder des de dins.

El tic-tac del rellotge d'aquesta possible investidura que allunyi el trifatxet no el posen unes formacions o altres, sinó el tribunal de la Sala Segona i, en darrer terme, Marchena, que és ara mateix l'única persona en disposició de decidir quin dia es notificarà la sentència que pot alterar, i que alterarà, tot el panorama actual impedint algunes combinacions, forçant a gestionar les conseqüències i reforçant els relats d'altres. Això Rufián ho va explicar molt bé l'altre dia en la sessió d'investidura. No hi ha gaire temps. Setembre pel cap alt, perquè, a partir d'aquell moment, qualsevol dia pot ser bo perquè es decideixi comunicar una sentència que s'espera condemnatòria i dura. Un ponent té aquest poder. Un tribunal té aquest poder. El Tribunal Suprem ha tingut aquest poder des que es va convertir la qüestió en matèria penal a través de Maza. El TS ha opinat sobre qui pot ser candidat, sobre qui pot prendre possessió del seu càrrec, sobre els números i les majories, incloses les del Parlament Europeu, perquè qui resoldrà ara el recurs sobre els llimbs democràtics als quals es va enviar Puigdemont i Comín serà, novament, la Sala Tercera del Tribunal Suprem.

Això és el que passa quan la política s'amaga rere les togues, que els dona un poder que s'escapa ja de qualsevol control, i que pot convertir-se en un bumerang en el pitjor moment

Mentre el Poder Judicial, no en la seva versió Montesquieu ―en la qual cada jutge, fins el del més ínfim poble, encarna el Tercer Poder― sinó en la versió pragmàtica referida a qui talla el bacallà, continua el seu lent però imparable exercici del poder omnímode, malgrat que el seu temps constitucional hagi passat. Sobre això cap polític ni cap govern no pot fer res. Mentre Pedro i els Pablos i els Albertos fan l'espectacle, mentre Junqueras fa plans des de la presó i Puigdemont estratègies des de Waterloo, ells exerceixen el poder a la callada i sense que ningú els miri, el veritable elefant a l'habitació de la política pàtria. Des del CGPJ, Lesmes està maniobrant sense focus a sobre per deixar coberts els tribunals de més rellevància estratègica i política amb aquells que considera de la seva confiança. En les últimes setmanes ha tornat a adscriure a la Sala d'Apel·lació de l'Audiència Nacional, saltant-se les ordres de la mateixa Sala Tercera, els magistrats López i Velasco, que asseguren la majoria que convé en aquesta sala d'apel·lació en la qual acabaran tots els assumptes de rellevància, inclòs el de Trapero i companyia. Tancant les cúspides amb els afins t'assegures que en la seva independència no sortiran del tauler previst. Així acaba de ser renovat també el president de l'Audiència Nacional, Navarro, que alhora i de manera forçada presideix aquesta mateixa Sala d'Apel·lacions.

No contents d'haver fet ja en els últims tres mesos una vintena de nomenaments importants, acaben de treure la convocatòria ni més ni menys que del lloc que ocupa actualment Marchena, la presidència de la Sala Segona, que ell mateix revalidarà mentre assoleix el seu objectiu de presidir el mateix Tribunal Suprem; a més de tres magistrats del Suprem, les presidències dels tribunals superiors d'Aragó, Astúries, Extremadura, Canàries, Navarra i d'unes altres tres sales, a més de la presidència de les audiències de Biscaia, Pontevedra, Segòvia i Tarragona. Corre, corre que hi ha pressa i mentre aquests no es posen d'acord, nosaltres anem per feina, que és deixar colonitzada tota l'estructura judicial.

És evident que tots aquests nomenaments haurien d'haver recaigut en el nou CGPJ sortit de l'acord entre el nouvingut govern de Sánchez i el Partit Popular. El que van negociar Delgado i Catalá i que va saltar pels aires en conèixer-se un missatget de Cosidó, que va haver de fer de ximple útil. A qui li interessava que no fructifiqués allò? Qui va pensar que era absurd que es deixés renovar, com corresponia, la major part de la cúpula judicial a un nou consell de majoria progressista quan es podia deixar tot lligat i ben lligat? És obvi que algú amb cap va decidir rebentar aquell pacte i que el temps li està donant la raó sense que ningú pugui fer res per impedir-ho.

Així doncs, el temps dels polítics és un temps atorgat. Facin el que facin o intentin el que intentin, la metxa continua estant en mans de Manuel Marchena, que és, ara com ara, l'home amb més capacitat d'influir i alterar l'escena política espanyola. Un fet disfuncional i estrany, però això és el que passa quan la política s'amaga rere les togues, que els dona un poder que s'escapa ja de qualsevol control, i que pot convertir-se en un bumerang en el pitjor moment.

Sánchez, ni ningú, no pot fer res en aquest cas més enllà d'intentar obtenir de manera indirecta alguna informació sobre els temps. Això i comptar amb el fet que Marchena continua necessitant un pacte més ample que la majoria absoluta d'un Parlament per aconseguir el seu objectiu, motiu pel qual segur que practica certa diplomàcia. Sempre hi ha coloms missatgers que van i venen amb missatges. Els temps. Tampoc per a un eventual indult, que seria controlat després pel mateix Tribunal Suprem. Tic-tac.

El detonador no el tenen a la Moncloa. Només poden pensar que tenen més dades sobre quin cable i quan s'ha de tallar, però això sempre pot induir a error.

El veritable elefant a l'habitació ni tan sols no és Catalunya, és Marchena.