L'escandalós assumpte de les sentències sobre el subjecte tributari de l'impost de les hipoteques ha constituït l'últim cop de maluc amb què definitivament cau a terra l'últim vel. Més enllà de la indignació ciutadana que l'aturada i possible marxa enrere ha produït, també té l'efecte benèfic de deixar-nos veure finalment quin és el problema que impregna l'alt tribunal i que ha fet que es converteixi en un poder omnímode a mans molt privades, un vedat, una reserva d'amics i un paradís per als favors deguts. Ni tan sols el clàssic argument del control partidista dels nomenaments explica realment la degradació institucional a la qual s'ha arribat a força de donar cabuda als camarades a costa, en molts casos, de la qualitat i de la idoneïtat jurídica i professional per al lloc.

La sala tercera està a punt de rebentar per les costures, després d'haver fet rebentar la borsa i quan ja s'anuncien protestes al carrer. I ningú assenyat dins de la carrera judicial nega que ha estat a causa de la ineficiència i falta d'altura del magistrat Díaz-Picazo per sortir-se'n com a president de la sala. El president que va arribar de forma escandalosa al lloc impulsat bàsicament per la voluntat indiscutible de Carlos Lesmes, president totpoderós i dèspota del CGPJ i el TS. Va portar el seu amic catedràtic novell al Tribunal Suprem i a presidir una de les seves sales, contra tot parer i amb denúncies incloses. I ara cau la careta i es demostra que l'apadrinat no se'n sabia sortir: primer per no haver detectat el problema abans i segon per l'escàndol d'intentar arreglar la destrossa per a la banca de forma matussera i tardana.

Ara ha quedat clar i tothom assumeix que el Tribunal Suprem ha estat colonitzat pel nepotisme i que la falta de qualitat i d'idoneïtat campa per les seves sales

En aquesta ocasió no hi ha dubte. La carrera judicial bull després de la posició de ridícula genuflexió en la qual ha situat el tribunal. Molts dels seus magistrats exigeixen que dimiteixi. D'altres ho fan públicament. Ara ha quedat clar i tothom assumeix que el Tribunal Suprem ha estat colonitzat pel nepotisme i que la falta de qualitat i d'idoneïtat campa per les seves sales. No és mala cosa perquè aquesta podridura no només afecta la sala contenciosa administrativa sinó que, òbviament, fa temps que s'ha apoderat també de la sala penal. Només que, fins ara, cada vegada que alguns temeraris hem denunciat com l'amiguisme s'havia apoderat de la sala segona, com s'estaven cometent irregularitats i barbàries processals, i com es triangulaven favors, gran part de l'opinió pública pàtria se'ns tirava a sobre, sobretot si la denúncia afectava magistrats molt importants en la repressió judicial de l'intent de secessió català. La sala penal s'ha anat omplint també de jutges no especialment brillants però molt ben relacionats amb Lesmes i amb el totpoderós president Marchena. Així va arribar a la sala el mateix Llarena que, no ho neguem, sempre va ser un magistrat mediocre, el mèrit més important del qual es basa en el seu activisme a les files de la conservadora APM. Així n'han arribat altres com la magistrada Lamela, que en el seu fugaç pas per l'Audiència Nacional ha demostrat no saber ni diferenciar el que és terrorisme del que no. Només cal preguntar-ho als d'Altsasu. O potser sí que ho diferencia però va preferir no fer-ho. El cas segueix allí, en un lloc que podrien haver ocupat magistrats amb moltíssims més mèrits. Algú recorda haver citat jurisprudència produïda per Lamela en les últimes dècades? I per Llarena? De vegades, els presidents intel·ligents i competents però maquiavèl·lics prefereixen tenir magistrats de modelatge fàcil.

El que ha passat ara ens permet apreciar sense cap mena de dubte en què han convertit els anys de supremacia del tsar Lesmes el que hauria de ser l'òrgan de més prestigi i qualitat tècnica de la jurisdicció

Així que cada vegada que s'ha dit que Llarena va instruir directament per rebel·lió, sense que existeixi una interlocutòria d'incoació de sumari, i que això és incorrecte o que no hauria d'haver retirat les euroordres o que va enviar traduccions mutilades o que no va tramitar la seva pròpia recusació quan la llei l'obligava o la negativa que fossin part del procés els advocats dels expatriats per mantenir-los allunyats i després exigir-los que es personessin per poder processar... O totes les irregularitats que una vegada i una altra s'han denunciat, sempre hi ha hagut una voluntat de cobrir totes les deficiències per part d'una sala que anava en bloc cap a un objectiu. Fins i tot una voluntat popular dels sectors nacionalistes espanyols de no veure-ho. El que ha passat ara ens permet apreciar sense cap mena de dubte en què han convertit els anys de supremacia del tsar Lesmes el que hauria de ser l'òrgan de més prestigi i qualitat tècnica de la jurisdicció.

Ens posa en context el Marchenagate, és a dir, el favor que va rebre la filla de Marchena per poder passar de forma inaudita de la carrera judicial a la fiscal, amb una plaça creada expressament per a ella. Ens explica per què en aquesta operació va ser rellevant la intervenció de Gema Espinosa, directora de l'Escola Judicial i dona de Llarena. Tot això que volen tapar tant sí com no i que està gairebé enterrat si no fos pels esforços que manté Podemos per exigir la documentació de tot aquest fosc episodi a través de la Taula del Congrés. El tsar Lesmes no s'ha dignat a donar ni un paper a les associacions de jutges i fiscals que indignades els han demanat.

Les negociacions per renovar el CGPJ van encallar fa tres setmanes. Lesmes s'ha ofert per continuar regnant de forma omnímoda. La implosió de la sala tercera no només parla del poder dels poders fàctics sinó del poder que les togues tenen en si mateixes i de la falta de contrapesos externs.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat