Existeix una divergència de fons entre algunes posicions de l'independentisme i la meva pròpia sobre el fil de vida que li queda a l'estat de dret espanyol i la possibilitat de confiar en el sistema. Jo, com ja els he confessat, després d'haver observat llargament els seus racons, durant tants anys, soc conscient de la grapejada i la pèrdua de ressorts de control i fins i tot del desvergonyiment de molts amb qualsevol compromís que no sigui la seva pròpia ambició, però en el fons tinc la sensació que encara ens podem refer i que queda gent decent i amb la valentia o la posició necessària per fer la seva feina.
Recordo això perquè aquesta mateixa setmana assistirem a la que, segons el meu modest criteri, és una de les proves del cotó fluix sobre el sistema de garanties espanyol. Aquesta setmana comprovarem si, malgrat les pressions, hi ha magistrats del Tribunal Constitucional, guardians i intèrprets de la Carta Magna, que són capaços de posar la seva destresa tècnica i les seves conviccions i principis al servei d'aquesta neteja deguda del sistema, d'aquesta confiança en la seva independència que encara tinc, malgrat que ja els estiguin assenyalant a la diana dels traïdors, en una pressió clara i inacceptable.
El ple del Tribunal Constitucional ―els seus dotze membres― estudia aquesta setmana dos recursos d'empara presentats per la defensa d'Oriol Junqueras per sengles decisions del Tribunal Suprem en què considera vulnerats els seus drets protegits constitucionalment. En principi podria semblar un simple colofó necessari abans d'anar a Estrasburg, però existeix la possibilitat de veure com els que consideren que aquests drets es van vulnerar, com jo mateixa i altres que ho van veure en el seu moment encara que callessin, surten a la llum. Els dos recursos en qüestió versen sobre la negativa de Llarena a deixar assistir Junqueras al Parlament el gener del 2018 i sobre la seva presó preventiva.
Mentre des de la premsa madrilenya s'intenta pressionar els magistrats afirmant, amb un gran cinisme, que "el vot unànime dels magistrats és el millor missatge de fermesa davant del desafiament secessionista", estem els que pensem que els magistrats no estan per enviar missatges, sinó per preservar els drets constitucionals dels ciutadans
La qüestió rellevant és que les veus que consideren que s'han vulnerat drets existeixen. Hi ha magistrats disposats a concedir l'empara, els considerats progressistes, i els seus companys ja ho han fet saber a la caverna mediàtica perquè pugui assenyalar-los com a possibles "traïdors" i collar-los a veure si es dobleguen i canvien d'opinió. Això ja va passar amb un d'aquests recursos abans que s'iniciés el judici del procés. La ponència de González Rivas, el president del TC, que plantejava no emparar Junqueras per la presó preventiva va haver de ser retirada i guardada en el calaix davant de la seguretat que la decisió no es prendria per unanimitat i que almenys els magistrats Valdés, Balaguer i Xiol consideren que, en aplicació de la doctrina del TEDH sobre Dimitras, Junqueras ha de ser emparat. Quan això va passar, el totpoderós Marchena que just començava el judici es va regirar a la seva butaca, i els va fer arribar la inconveniència d'admetre que tres grans magistrats pensaven així i debilitar la fèrria i tancada posició del Tribunal Suprem. També van fer que Conde-Pumpido es frenés amb la seva ponència sobre el setge al Parlament que deixava en un molt mal lloc l'actuació de Marchena.
Ara estem en una altra posició. La sentència del procés ha rebut crítiques tant des de la mateixa Fiscalia, en els escrits sobre la petició de nul·litat, com des de la dreta més acèrrima i dels mateixos independentistes i fins a les posicions més a l'esquerra de l'espectre. Total, que allò que pensaven en el Suprem que la sentència seria un bàlsam social es va demostrar una nova dimensió de la seva ignorància social. Així doncs, el magistrat Xiol Rius, un dels més prestigiosos de la carrera judicial, amb una ment jurídica d'un nivell difícil de trobar en els que pugen ara, això sí molt progressista i català, presentarà un esborrany de ponència en el qual planteja emparar Junqueras davant aquella decisió de Llarena.
Aquesta setmana, en la discussió d'aquests dos recursos, jo hi veig una magnífica prova del cotó fluix sobre si jo tinc raó i encara ens queda un bri d'esperança o si la tenen els que consideren que el sistema s'ha bloquejat i ja només Europa és un horitzó. Ni tan sols demano que guanyin la votació els que són proclius a l'empara, compte. En tinc prou que no es dobleguin a la unanimitat que els exigeixen des dels mitjans de la caverna. N'hi ha prou que mantinguin les seves posicions en la votació i emetin els vots particulars, perquè això seria democràcia i justícia, i el contrari, el que proposen des d'editorials madrilenys per acoquinar-los, seria assumir que el sistema s'ha tancat en bloc per defensar una actuació dels tribunals no perquè sigui jurídica sinó perquè és política i convenient.
Cal tenir en compte el cost personal que té per als juristes i sobretot per als membres de les carreres jurídiques mantenir posicions dissidents amb la veu majoritària. Aquesta mateixa setmana la conservadora Unió de Fiscals va exigir en el Consell Fiscal que s'obrís un expedient al fiscal César Estirado per haver escrit a Twitter que la presó dels líders independentistes era injusta i que eren acusats d'un alçament violent manifestament inexistent. I és que hi ha juristes i jutges i fiscals que s'adonen perfectament del que ha passat, però que han preferit mantenir-se a l'ombra pel que pogués passar i ja han vist què passa, encara que això acabi arxivat, la persecució existeix.
Per això espero que el cotó fluix surti net o, en tot cas, no negre del tot. Mentre des de la premsa madrilenya s'intenta pressionar els magistrats afirmant, amb un gran cinisme, que "el vot unànime dels magistrats és el millor missatge de fermesa davant del desafiament secessionista", estem els que pensem que els magistrats no estan per enviar missatges, sinó per preservar els drets constitucionals dels ciutadans.
Haurem de veure, doncs, si el cotó fluix surt color esperança perquè des d'aquest punt serà més fàcil construir.