"La mediocritat no s'imita"

Honoré de Balzac

Fa pudor, ergo es podreix. El problema del deteriorament, la descomposició, la destrossa que han dut a terme de forma minuciosa i conscient sobre el Tribunal Constitucional arriba a unes profunditats institucionals que haurien de moure a la indignació i a l'acció els defensors a ultrança de les institucions. No serà així. Clamaran per les crítiques, però no per l'essència de la decadència que ha portat el màxim intèrpret de la Constitució espanyola a ser un òrgan sense prestigi i sense auctoritas, un òrgan les sentències del qual fa dècades que no són llegides amb reverència pels juristes ni espanyols ni estrangers, un tribunal tronat i partidista en el qual la flama de la saviesa jurídica és portada per tan pocs que gairebé són invisibles.

He llegit moltes crítiques indignades sobre les polèmiques i discutibles i, fins i tot, partidistes resolucions del TC, i en moltes s'atribueix al caràcter franquista de la judicatura aquesta mena de coses. Deixin que els digui que no es tracta d'això. Es tracta de pura mediocritat. Fa molt temps que els partits i les associacions judicials i les forces vives estan encimbellant a aquests llocs juristes mediocres, que no tenen el reconeixement doctrinal ni tan sols el respecte del gremi. Com més mediocres, més obedients, deuen pensar els que els elegeixen. I així, de mica en mica, han anat cavant un clot de falta de mèrits i de coneixement del qual no està molt clar que en puguin sortir.

M'explicava un experimentat lletrat del TC, que ja no es troba entre els actius —perquè no el busquin ara—, que la decadència va començar a notar-la d'una manera molt evident: "Al principi entraves a treballar amb un magistrat i sorties del seu despatx amb la sensació que havies après moltes coses. Amb el temps va anar passant que sortia de despatxar amb ells amb la idea clara que no només no m'havien ensenyat res, sinó que no havien estat capaços ni d'entendre el repertori de subtileses que calia desentranyar i que jo els havia posat sobre la taula". No és una qüestió ideològica, sinó una qüestió de mediocritat. Totes les constitucions són interpretades de forma política, ja que el que han de fer és plasmar en concrecions les direccions obertes i àmplies marcades per les cartes magnes. Per dur a terme aquesta tasca imprescindible però tan difícil necessitem els millors juristes procedents de tots els camps del saber jurídic. Hi tenen cabuda per això catedràtics, grans lletrats, jutges o fiscals, teòrics constitucionals, persones amb ideologia coneguda, però plens d'independència i valents per fer-la valer. Tots tenen el seu lloc i tots són necessaris encara que l'òrgan es digui tribunal, es vesteixin amb una toga amb punyetes i escriguin coses que es diuen sentències. El Constitucional no és un tribunal jurisdiccional ni forma part del Poder Judicial, ni poden per tant les associacions judicials —excepte per una ignorància sobrevinguda— sortir a clamar per la separació de poders quan el govern espanyol critica les seves resolucions.

La solució a tanta porqueria i a tanta degradació i a la humiliació que ells mateixos s'han infligit és difícil, encara que hauria d'implicar una renovació per tornar a la legalitat constitucional

El Constitucional està per sobre de tots els poders. És el legislador negatiu, perquè no pot promulgar lleis sinó només derogar-les, i això no impedeix que el legislatiu torni a aprovar-les de nou. L'invent boig del PP de reformar la llei que el regeix per permetre-li "executar" els seus dictàmens en el tema català va ser la gota que va fer vessar el got dels despropòsits d'un tribunal que ha estat colonitzat pels qui anhelen una plaça més en la seva carrera amb un sou més que bo i com a colofó de les ambicions. Així va ser com els jutges van començar a veure el Constitucional com un salt més enllà del Suprem com a nova ambició i com les associacions judicials van col·locar-hi els seus màxims dirigents quan caducaven al Suprem, al qual també havien arribat pel mateix mètode. Així és com el TC es va omplir de jutges que volien continuar funcionant com tenien per costum, que van teoritzar l'existència d'una "jurisdicció constitucional", per a un òrgan que no és jurisdiccional, i que van acabar executant sentències.

La majoria que ha donat de manera incomprensible la raó a Vox, consagrant que només un estat d'excepció permet dur a terme restriccions dels drets per motius sanitaris, és només l'última gota que ens ha mostrat el nivell de degradació al qual ha arribat un òrgan que les males llengües diuen que va començar a pervertir-se sota la presidència de Jiménez de Parga. Van a les palpentes. Canvien de doctrines o creen doctrines que són incomprensibles. Després surten clamant pel respecte degut, com va fer María Emilia Casas quan els van atacar amb la que va anomenar "desproporcionada i intolerable campanya de desprestigi empresa des de certs sectors polítics i mediàtics". Casas demanava respecte a la institució quan el problema era haver passat tres anys i mig sense dictar sentència sobre l'Estatut i després haver fet la barrabassada que van fer. Allà també es va passar una línia de difícil marxa enrere.

Hem vist en aquests dies com han estat capaços de perdre's el respecte fins i tot a ells mateixos. Fer pública una decisió sense arguments ataca qualsevol principi jurídic, perquè són les raons les que precedeixen la decisió i no a la inversa. Més tard, van filtrar els arguments i van filtrar els contraarguments dels vots i fins i tot van trencar el secret de les deliberacions explicant amb tots els ets i uts com va ser aquesta vergonyosa reunió. S'ha sabut que la vicepresidenta de l'òrgan, Encarnación Roca, va tenir la flegma de fer una estrambòtica, ideològica i partidista comparació de la situació "amb l'incendi del Reichstag". Tenen cabuda aquest tipus de comentaris en una deliberació? No tenen res a veure amb el seu l'objectiu. Són posicionaments purament partidistes. Només des de determinats partits es pot reescriure la història per afirmar que aquesta és la situació actual.

Han sortit a explicar-nos si els van trucar uns o d'altres. El president, que va votar amb la minoria sent conservador, ha hagut de negar que hi hagués pressions. Casado es va permetre demanar explicacions sobre "les trucades de Calvo" als magistrats. Com més n'aprendria, en matèria de trucades, seria demanant que expliqués com i quantes en feia el secretari de Justícia Enrique López! Per cert, que Enrique López arribi a ser magistrat del Tribunal Constitucional és l'epítom de tot el que els he explicat.

La solució a tanta porqueria i a tanta degradació i a la humiliació que ells mateixos s'han infligit és difícil, encara que hauria d'implicar una renovació per tornar a la legalitat constitucional i una tornada enrere en aquest camí que van iniciar els que buscaven una tercera cambra des de la qual governar quan no tinguessin prou diputats.

Les excepcions són tan escasses que els pocs juristes que encara hi ha en el tribunal han de perdonar que sigui la misèria de la major part la que posem sobre la taula.

Això d'ara fa pudor.

El que facin a partir d'ara farà encara més pudor.

Rescatar-lo de la mediocritat és l'única via, però no hi haurà gent brillant que ho posi en marxa.