"Un dret a castigar purament repressiu i una democràcia d'opinió efervescent s'alimenten recíprocament". Denis Salas

És incomprensible que alguns partits s'entossudeixin a posar-se travetes a ells mateixos per evitar que mirem cap al que estan fent bé. És el que acaba de passar amb els partits del govern espanyol, que han fet un joc de mans perquè deixem de mirar cap a l'important bloc de mesures aprovat per pal·liar els efectes de la guerra i l'han contraprogramat, el mateix dia, amb l'anunci que votarien que sí a la tramitació d'un projecte de PP, Ciutadans, Coalició Canària i Foro per ampliar els supòsits de presó permanent revisable, una figura contra la qual han estat sempre.

La proposta de les dretes és pur populisme punitiu. Pretenen reformar l'article 140 del Codi Penal per incloure dues noves circumstàncies en les quals l'assassinat es castigui amb presó permanent revisable (PPR): en els supòsits d'assassinat amb ocultació del cadàver i en la reincidència en el delicte d'assassinat. Respecte al primer cas, no se li escapa a cap ciutadà que hagi vist alguna pel·lícula o sèrie o hagi llegit una novel·la negra (que a la fi reflecteixen la vida), que el delinqüent mira sempre d'ocultar les proves i, per descomptat, el cos del delicte. El cert és que existeix un dret no només a no declarar-se culpable, sinó fins i tot a no col·laborar en la teva pròpia persecució. Així que si ningú no està obligat a lliurar a les autoritats les proves que podrien condemnar-lo ―l'arma del crim, els documents―, per què estaria obligat a lliurar el cadàver? Com es pot afegir més càstig a qui intenta no comprometre's a si mateix, quan la llei l'empara?

El que pretén castigar la dreta, per seguidisme de víctimes concretes, és encobrir-se a un mateix, però és que els actes d'autoencobriment són impunes en tots els ordenaments jurídics coneguts. El mínim que pot fer un assassí que pretén no ser castigat és intentar que no aparegui el cadàver. En el càstig per l'assassinat ja va inclòs tot aquest intent d'autoencobriment i de dificultar que t'agafin i que ho provin. Amb aquesta nova passa endavant, només seria castigat amb la pena prevista per a l'assassinat qui deixés el cadàver tirat al carrer a plena llum o el portés ell mateix fins a la policia. En la resta dels casos, la pena seria reforçada amb la PPR.

És el que passa quan el govern més progressista de la història té a Interior un ministre que mai no va ser un jutge progressista ni va entendre el dret més que com a repressió i càstig

Però és que hi ha més despropòsits en aquesta proposta, la tramitació de la qual donaran suport els socialistes "perquè hi ha un informe favorable d'un ministeri" i no els solen contradir. De quin ministeri, senyors? Del de Marlaska. No hi ha més preguntes, senyoria. Proposen que es castigui amb PPR la reincidència en l'assassinat, però és que, tatxan!, la multireincidència ja està castigada amb aquesta pena; més ben dit, ho està la reincidència per més de dues morts: "Al reu d'assassinat que hagués estat condemnat per la mort de més de dues persones se li imposarà una pena de presó permanent revisable" (article 140.2 CP), així que ja és en si mateixa una regla especial per a tal reincidència. A la pràctica, la reincidència en l'assassinat després d'una primera condemna és pràcticament nul·la ―l'assassí en sèrie ja s'emporta una PPR de facto quan és jutjat―, per la qual cosa no existeix ni tan sols un problema social. És una reforma que sembla pensada per a Justino, un asesino de la tercera edad; ja la deuen haver vist, la van premiar a Sitges.

Tot plegat apareix ara en el moment més insospitat, hem de suposar que per deixar a l'aire un altre canvi de parer insospitat dels socialistes. Unidas Podemos va fer ahir una cosa molt divertida, que va ser enviar a la seva gent un argumentari sobre per què aquesta proposta legislativa és "alarmista, demagògica i més pròpia de la ultradreta" i després ordenar votar a favor de la tramitació. Fins i tot Echenique va fer unes declaracions en què ho afirmava. El sidral que es va armar quan es va saber que donarien suport a una qüestió tan clarament oposada al seu ideari, els va portar a rectificar el sentit del vot en l'últim moment. Els socialistes s'han quedat sols donant suport a una cosa a la qual mai no havien donat suport. Fent equilibris, el portaveu, Héctor Gómez, va dir que, "ara per ara", només donaven suport al fet que s'admetés a tràmit la iniciativa, per què, per a què? Per seguir Marlaska. És el que passa quan el govern més progressista de la història té a Interior un ministre que mai no va ser un jutge progressista ni va entendre el dret més que com a repressió i càstig.

El populisme penal és un pendent, perquè, una vegada introduït en les democràcies, s'acaba instal·lant com un component més. Primer t'escandalitzes per una nova pena, contrària a la reinserció i a la prohibició de penes inhumanes i degradants; després la portes al Constitucional, com va fer el PSOE, i, al final, et veus votant a favor que encara s'ampliïn més els supòsits per aplicar-la. A la rebotiga d'aquesta cursa populista hi ha la recerca del suport dels electorats atrets per "solucions radicals", fins i tot per a problemes inexistents; la indiferència envers el que és efectiu o no en matèria de repressió i prevenció del crim i una recerca de la impossible seguretat total. Això pot valer-nos per als partits de dretes que ho proposen, però, i els socialistes? No té explicació. Ho fan per fer-nos parlar, per evitar que hàgim d'escriure columnes o fer comentaris i tertúlies sobre l'important paquet d'ajudes que ha aprovat el Consell de Ministres. Pedro, amb amics com Marlaska, per a què vols enemics?

Encara que sempre hi ha temps per rectificar dels cops de volant abans que tots, socis d'investidura i votants, estiguin marejats i siguin incapaços de donar-te suport.