Així és com veig les Debilitats, Amenaces, Fortaleses i Oportunitats de cada partit de cara a les eleccions espanyoles del 29N des d'un punt de vista comunicatiu i polític.
PSOE:
Debilitats: La principal debilitat és, precisament, el cúmul de debilitats que ha amassat en els últims mesos: casos de corrupció, tragèdies ferroviàries però, sobretot, l'encariment de la cistella de la compra, que sempre és un element molt lesiu pel partit que està al poder i especialment amb un que fa vuit anys que governa. Tot això el fa sortir com a perdedor ja abans de començar la partida.
Amenaces: El PSOE només pot somiar a guanyar si mobilitza tot allò mobilitzable. I ni així. Per tant, la principal amenaça és que aquesta mobilització resulti insuficient i que el seu votant, més que votar a altres partits, es quedi a casa mentre la dreta va en massa als col·legis electorals. L'altra gran amenaça, aquesta ja pensant en l'endemà, és que un molt mal resultat del PSOE (per sota dels 100 escons) comportaria, també, una caiguda del lideratge de Pedro Sánchez.
Fortaleses: Tres fortaleses: el seu candidat, la camaleònica capacitat del PSOE de fer veure que l'autèntic canvi polític és perpetuar-se quatre anys més a la Moncloa, i la sempre inquietant manera que tenen els socialistes de guanyar com el Reial Madrid a la Champions: al temps de descompte i amb un 0-2 en contra quan falten cinc minuts.
Oportunitats: Una campanya dura i forta que mobilitzi molt i provoqui, de retruc, errors en els seus rivals, com allò que va passar amb el PP i les pensions o l'errada de Santiago Abascal amb Jordi Wild. Queden dues setmanes de campanya i malgrat que té en contra les enquestes, les sensacions i un tsunami de les dretes, fins al 29 a la nit ningú gosa donar-lo per perdedor.
PP:
Debilitats: Al PP li està sobrant aquesta campanya; els agradaria que les eleccions fossin demà en lloc dels quinze dies que queden. Alberto Núñez Feijóo és més bon gestor que candidat i en campanya aquest factor té el seu pes. L'altra principal debilitat del PP es diu Vox i saber quina part del seu electorat clàssic li farà el salt i, per tant, com en debilitarà el resultat.
Amenaces: La mare de totes les amenaces per al PP és que, després de tot, Alberto Núñez Feijóo ni tan sols ara —amb tot de cara— guanyi les eleccions. Hi ha dos escenaris que, gradualment, suposarien un seriós revés per al PP: que no sigui la força més votada el 29N, però que pugui governar. Seria un mal menor, però tiraria per terra la cantarella dels últims tres anys segons el qual Alberto Núñez Feijóo mereixia governar pel simple fet d'haver guanyat el 2023. Però el pitjor de tot, amb conseqüències internes ja a curt termini, seria que el PP no aconsegueixi governar.
Fortaleses: Només el PP pot encapçalar el moviment de canvi polític, que en totes eleccions és un factor que mobilitza. Això pot ajudar a concentrar una mena de vot útil perquè la realitat és que —paradoxalment— des que Vox té representació parlamentària qui ha manat a Espanya és el PSOE. L'altre element que pot ajudar a sumar és que Feijóo està virant la campanya cap a un perfil més presidencial que no pas activista, cosa que el diferencia del Pedro Sánchez que porta samarreta vermella als mítings i, sobretot, de l'eixelebrat Santiago Abascal.
Oportunitats: Pel PP, és o ara o mai. Si en lloc de sentir aquesta responsabilitat com un pes l'assumeixen com una oportunitat, el PP farà una campanya endreçada, sense errors i que permetrà tapar la fuita de vots cap a Vox que abans de començar la campanya era una hemorràgia sense fi.
ERC:
Debilitats: Gabriel Rufián apareixerà en aquest apartat i en el de fortaleses. És una arma de doble full que ERC ha assumit, entre altres coses, perquè tampoc tenia cap alternativa. L'hiperlideratge polític i mediàtic de Rufián ha arrossegat Esquerra a una estratègia descaradament a l'esquerra i esborrant per complet l'agenda nacional catalana, cosa que li pot restar suports entre l'electorat independentista. Portat a l'extrem, l'obsessió de Rufián cap a Junts pot comportar, fins i tot, una mobilització del votant juntaire que no tenia pensat anar a votar.
Amenaces: L'aposta acrítica cap al PSOE i el bloc d'esquerres és una moneda a l'aire. Si surt cara, ERC serà un soci preferent en un hipotètic govern de Pedro Sánchez, si surt creu, caldrà veure si aquesta aposta comporta conseqüències internes i especialment en la figura de Rufián. Ja deixo per a un altre article les conseqüències que tindria al Parlament de Catalunya en l'entesa que manté Illa com a president de la Generalitat.
Fortaleses: Gabriel Rufián. La seva estratègia digital, mediàtica i en alguns casos no del tot alineada amb la direcció d'ERC ha comportat que sigui una de les cares més conegudes de tota Espanya, cosa que a Catalunya comporta arribar a barris als quals només s'accedeix a través de Madrid via La Sexta, La Séptima i referents comunicatius de l'esquerra espanyola.
Oportunitats: ERC ja ha patit el gran càstig electoral per haver pactat amb PSOE i el PSC. El va patir el 2023 (municipals i espanyoles) i el va patir sobretot el 2024 amb la pèrdua de la presidència de la Generalitat. El cicle electoral ha volgut que les primeres eleccions postcàstig siguin les espanyoles, allà on la batalla ideològica esquerra-dreta per la qual han apostat els republicans sigui més important que la nacional, i especialment per al seu cap de llista que, per cert, a ulls de l'esquerra catalana ha quedat com l'únic que va intentar aglutinar tot el vot d'aquest espai polític.
Junts:
Debilitats: S'ha generat un marc tan polaritzat entre dretes o esquerres que la benintencionada opció de no situar-se ni amb PP ni amb PSOE pot passar factura. Qui vulgui un canvi a Espanya li recordarà a Junts que va donar suport a la investidura de Pedro Sánchez i qui apel·li al vot de la por intentarà ubicar Junts a l'eix PP-Vox. A això se li ha de sumar la debilitat pròpia de tot partit que s'està ressituant després d'una situació extraordinària com va ser el procés.
Amenaces: Les principals amenaces són dues i en dues fases diferents. La primera fase és que un mal resultat el 29N pugui frenar la incipient recuperació —sobretot anímica— que de manera minsa s'estava començant a respirar entre les bases de Junts. La segona mala notícia seria que bo i traient un bon resultat, els diputats de Junts no tinguin cap possibilitat de negociar amb cap govern espanyol si PP i Vox sumen majoria absoluta o si ho fa el PSOE només amb les esquerres i el PNB.
Fortaleses: Poden ocupar dos espais que no ocupa ningú: el centre polític i la bandera de l'independentisme sense interferències a la pantalla. A més, i malgrat la tempesta que van rebre, la votació dels decrets de l'habitatge van reconciliar Junts amb una part del seu electorat (el més tradicional de CiU) que se sentia desubicat d'ençà dels pactes del procés amb ERC i sobretot la CUP. Aquesta resincronització ideològica és un al·licient i l'altre és que, efectivament, depenent dels resultats, Junts és l'única formació que pot apujar el preu de la investidura a canvi d'avenços per Catalunya.
Oportunitats: Junts temia que les primeres eleccions del cicle fossin les municipals i que la irrupció d'Aliança Catalana li comporti algun disgust en forma d'Ajuntament perdut. Ni el partit d'Orriols ni la CUP es presenten, cosa que, combinada amb una ERC que no ha fet bandera de l'independentisme en aquesta campanya, li pot donar un cert marge per créixer. I el fet que les primeres eleccions del cicle siguin les espanyoles (de les tres cites les que sempre li van pitjor i les que hi tenen menys a perdre) pot servir a Junts de reimpuls cap a la recuperació en cas d'un resultat acceptable. I tot això sense Carles Puigdemont fent campanya pels carrers de Catalunya.
Front Ampli:
Debilitats: La principal debilitat de Front Ampli ve d'origen, en la mateixa confecció de la candidatura que, al final del dia, ha acabat sent menys ampli que el 2023, quan hi va concórrer amb Podemos a qui va perdre a la primera corba de la legislatura. I, a conseqüència d'això i de l'intent frustrat de sumar-hi Gabriel Rufián (que no ERC), la candidatura d'Ada Colau surt a la cursa fent una mala sortida a la graella.
Amenaces: Només una, demolidora. Que l'apel·lació al vot útil per part del PSOE se'ls mengi vius i treguin un resultat pràcticament residual però, més important que això, que impossibiliti una majoria d'esquerres al Congrés. També caldrà estar atents al suport que obté a Catalunya on els seus rivals són, a parts iguals, Pedro Sánchez i Gabriel Rufián.
Fortaleses: El carisma d'Ada Colau en aquest espai polític. Tot el hate que genera Colau entre els seus rivals és fidelització per part dels votants que la van fer alcaldessa 8 anys a Barcelona. L'altre encert és que, en les eleccions i la campanya que havien de ser de l'habitatge, han posat de cap de llista a la persona que va fer el salt a la política venint, precisament, com a líder de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca. I venir amb la marca feta li permet esmerçar esforços en altres àmbits.
Oportunitats: Si hi ha una gran mobilització el 29 de novembre voldrà dir que el pastís de les esquerres serà més gran i per tant a Front Ampli li podria tocar algun tros prou important per tornar a formar part d'un govern de coalició quatre anys més. És difícil, però és l'única finestra que tenen.
Vox:
Debilitats: Un excés de confiança. Estan en el seu prime i això els porta a pensar que arrasaran pel simple fet d'estar al cim de la muntanya russa. Els errors en campanya solen venir per dos enemics dels partits: la desesperació i la supèrbia. Mostra d'això és la relliscada de Santiago Abascal amb Jordi Wild que li va restar suports entre un públic que tenia molt consolidat i que el 29N podria trobar a faltar.
Amenaces: A diferència del què pot passar entre PSOE i Front Ampli, el PP no enfonsarà les expectatives electorals de Vox, però sí que les pot limitar a menys del que indiquen les enquestes i —malgrat treure un bon resultat— tenir certa sensació de frustració la nit del 29N. El que sí que seria demolidor per Vox fora que tregui el resultat que tregui no sumi amb el PP i vegi com —a pesar de tot— Pedro Sánchez segueix a la Moncloa.
Fortaleses: La seva capacitat d'arribar a públics nous que abans no havien votat mai, siguin joves, abstencionistes o descreguts de la política. De fet, són un dels alumnes avantatjats del manual del populisme de dretes que ha portat Trump a la Casa Blanca, Meloni a la presidència d'Itàlia i Marine Le Pen a les portes de l'Elisi. Ells ara estan a la pantalla anterior, la de començar-se a menjar la dreta moderada a base de pactar-hi després d'haver guanyat ja la primera batalla: la guerra cultural.
Oportunitats: De tots els partits, és l'únic en què l'autèntica oportunitat no serà el 29 de novembre sinó justament l'endemà. Sempre que PP i Vox sumin majoria suficient, la formació d'Abascal haurà de decidir com aprofita la seva força per condicionar un hipotètic govern presidit per Alberto Núñez Feijóo. L'opció més previsible és la d'entrar a l'executiu i gestionar diversos ministeris, però pensant en la seva estratègia d'absorció de tota la dreta espanyola, que ningú descarti un suport extern per sotmetre el PP sense el desgast del poder.