Hi ha dues fotografies d’abril del 2005, separades només per uns dies, que sempre m’han semblat extraordinàriament significatives. Totes dues són fetes a la plaça de Sant Pere del Vaticà. La primera, del 5 d’abril, és de Max Rossi (de l’agència Reuters) i s’hi veu, com si flotés enmig d’una multitud de fidels, el cos sense vida de Joan Pau II, vestit com a summe pontífex: envoltat per una marea humana, destaquen els braços que aixequen càmeres fotogràfiques digitals que proven de fotografiar l’instant memorable que els seus portadors estan vivint i, sobretot, que volen certificar de la seva presència en un esdeveniment que, en el mateix moment en què està passant, ja està donant la volta al món en imatges. La segona és de Jasper Juinen (AP), i s’hi veu, també enmig d’una multitud, Benet XIV, el nou Papa, dret a sobre d’un cotxe i també fotografiat per dotzenes de càmeres. Els dos esdeveniments, de gran transcendència informativa, però també d’una molt forta càrrega religiosa per als creients, mostren el mateix: aquest gest d’assistir a l’esdeveniment a través de les càmeres que el fotografien. Ara fa una dècada, aquestes imatges ja il·lustraven el principi d’un univers d’imatges que encara és el nostre: tothom fa a tot arreu fotografies de tot el que veu. Només cal comparar aquestes imatges amb les de l’enterrament de Pau VI, el 1978, per descobrir l’enorme distància que separa els dos mons. Allà on abans tot era silenci compungit, actitud reverencial i recolliment ritual, fa només una dècada, ara era un frenètic disparar de càmeres en mans de fotògrafs aficionats: cada assistent, un fotògraf. No hi ha dubte: la fotografia és el llenguatge visual hegemònic i també el més popular de la nostra època. I sobretot des que la fotografia digital s’ha agermanat amb la telefonia mòbil, multiplicant exponencialment la producció d’imatges i alhora la seva difusió.

La fotografia, des dels seus orígens, sempre ha volgut retenir la realitat que fuig i que s’escapa. Però, a diferència de les altres formes de representació, com la pintura, la fotografia certifica fonamentalment una presència: la de qui fa la fotografia davant de l’esdeveniment. “Això va passar” i “jo era allà”: els dos principis que funden el fotoperiodisme modern, des de finals del segle XIX, amb la seva voluntat de donar a veure l’esdeveniment, d’acord amb els imperatius de la informació. Però no basta amb fer fotografies del que passa perquè les imatges donin a veure de manera efectiva la realitat: cal, a més, que la fotografia “comuniqui”, interpel·li, emocioni o commogui i, a més, desvetlli la mirada dels ulls que la contemplen. És l’imperatiu de la comunicació: no n’hi ha prou amb informar, a través de la imatge; cal que la imatge sigui eloqüent, expressiva, que ens porti dins de l’esdeveniment i que provoqui en nosaltres, que la mirem, determinats efectes, des de l’empatia fins al rebuig. I això depèn, sobretot, de la seva dimensió comunicativa. El doble imperatiu d’informar i comunicar funda, en realitat, el fotoperiodisme modern.

Per això és tan emocionant assistir als moments fundacionals del llenguatge fotogràfic, i descobrir, en la mirada dels fotògrafs de talent, com, de quina manera i per quins procediments el simple fet de registrar fotogràficament un esdeveniment acaba trobant el seu llenguatge més propi per aconseguir la comunicació que tota fotografia persegueix. No pot dir-se que tots els fotògrafs, ni que tots de la mateixa manera, ho hagin aconseguit. D’aquí, l’evident diferència entre grans fotògrafs, fotògrafs notables i fotògrafs irrellevants.

L'exposició dels Pérez de Rozas podria ocupar perfectament les sales dels centres fotogràfics d’exhibició de referència al món

Actualment, fins al 21 de maig, a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona - AFB (Plaça de Ponç i Clerch, 2), es mostra una exposició fabulosa: “Pérez de Rozas. Crònica  gràfica de Barcelona 1931-1954”. És una selecció de les primeres dècades de treball rescatades de l’immens fons fotogràfic, format per més de vuit-centes mil imatges, de la nissaga més important de fotoperiodistes professionals que ha donat aquest país. A qualsevol país civilitzat, aquest fons seria objecte de culte. I aquesta exposició, seria considerat com un esdeveniment cultural de primer orde.

Som al davant d’una exposició que, perfectament, podria ocupar les sales dels centres fotogràfics d’exhibició de referència al món (l’International Center of Photography de Nova York, el Jeu de Paume de París o el Deutsche Museum de Berlín). Aquí, però, encara hi ha periodistes i mitjans de comunicació, amb complex de Titànic, que continuen dient de manera ostentosa i reiterativa, que Barcelona està, en el món de l’art i de la cultura visual, fora dels circuits de referència internacional. I són, paradoxalment, els mateixos que han passat per l’exposició de puntetes, preocupats, com manifesten sovint, que a les exposicions de Barcelona no hi ha les cues que, pel que sembla, troben en altres llocs del món. Per sort, Barcelona fa temps que va descartar la via de les exposicions blockbuster, aquelles que tenen més a veure amb la cultura de l’espectacle i de les xifres astronòmiques que del treball rigorós, la via del coneixement i el plaer subtil.

L’exposició dels Pérez de Rozas a l’AFB n’és, des d’aquesta perspectiva, una exposició exemplar i modèlica: rigor, coneixement i plaer. I permet, com poques fetes al nostre país, assistir al moment fascinant de l’aparició, el sorgiment, l’articulació i la maduresa del llenguatge fotoperiodístic modern. A les sales de l’exposició, hom pot tenir la sensació de veure, per primera vegada, com es va configurant el relat fotogràfic dels esdeveniments que encara formateja la nostra mirada. I es pot descobrir, com en una revelació, que l’essència de la fotografia, i la seva grandesa, no rau només a donar a veure la realitat, sinó a trobar un punt de vista. Si tenen ocasió, no se la perdin. Tindran poques ocasions tan eloqüents com aquesta d’assistir al naixement, auroral, de la mirada moderna. I mentre hi van, poden explorar l’exposició virtual que l’Arxiu ha preparat amb una tria esplèndida dels fotoreportatges de Pérez de Rozas, fets tots ells entre 1931 i 1954: http://arxiufotografic.bcn.cat/perezderozas/