Quan en els anys venidors s’estudiï la història de Catalunya, el 27 de setembre de 2015 serà un dia important. Molt important. Dels ciutadans de Catalunya, d’un total de 5.510.713 homes i dones amb dret a vot, nascuts aquí, vinguts d'altres terres d'Espanya o més recentment arribats de tots els continents, però avui ja feliçment catalans tots, depèn exclusivament el balanç que acabi fent la història d’aquesta jornada transcendental. Que ningú no s’equivoqui: en aquests moments encara ningú no ha guanyat ni ha perdut les eleccions. Serà a partir de les 9 h, amb els primers sufragis dins de les 8.181 urnes habilitades per a la jornada, quan el resultat definitiu es començarà a produir.

A ningú no se li escapa la transcendència d'aquests comicis. D’aquí ve l'interès que els comicis han despertat i que es reflecteix, per exemple, en els 550 periodistes acreditats, 180 de mitjans internacionals. El xoc de trens entre Espanya i Catalunya s'ha acabat produint davant de la sorprenent inacció política del Govern de Mariano Rajoy, que, en canvi, s'ha armat d'una nova normativa legal per, arribat el cas, inhabilitar d'urgència el president de la Generalitat. Així, ha deixat el Tribunal Constitucional i els Tribunals de Justícia com a únics encarregats de resoldre el litigi.

Per més que se sol dir que totes les eleccions són importants, les d’aquest diumenge delimitaran el terreny de joc dels propers anys: l’autonòmic vigent des de 1980; o bé un salt endavant, clar i definitiu, que els partits sobiranistes volen que culmini amb la independència de Catalunya. La victòria dels partidaris del sí –Junts pel Sí i la CUP– no esclareix absolutament el camí cap a la independència però sí que condueix irremissiblement a un referèndum com a pròxima estació. Des de l'any 2012, Catalunya ha expressat al carrer de manera inequívoca el seu desig de canvi. No es coneixen a Europa manifestacions tan multitudinàries com les convocades per l’ANC i Òmnium en els últims quatre anys. El seguiment internacional i la simpatia civil que han despertat les mobilitzacions han estat definitius per arribar fins al 27-S. Ara toca incorporar a la mobilització al carrer l'inequívoc mandat de les urnes. I mirar de sortir del bucle, perquè Catalunya no acabi sent Punxsutawney, Pennsilvània, a la cèlebre pel·lícula de Bill Murray, El dia de la marmota.