Aquesta setmana s’ha produït una no-notícia sobre el lloc de treball que ocupava una persona jutjada per assetjament. Si li sembla bé, li faig un recull de titulars amb diverses maneres de definir (o de qualificar) la persona absolta:

Com veu, tenim diferents conceptes: "cap de departament", "un dels caps d'una botiga", "el cap d'una botiga" (dos cops), "cap d'un gran magatzem" i "cap d'uns grans magatzems". I aquests grans magatzems, el nom del qual no apareix a cap dels titulars vistos, però si al text, en alguns casos ni apareix a la notícia:

En canvi, un mitjà (un) sí que va optar per citar el nom, almenys al segon dels seus subtítols:

Aquesta desaparició del nom dels famosos grans magatzems a les informacions va provocar la denúncia d'alguns mitjans, diguem-ne "alternatius", que no van veure bé tants eufemismes:

El cas m’ha interessat molt des del punt de vista mediàtic. Sobretot perquè serveix per parlar de la sempre complicada relació entre informació i interessos publicitaris. Jo, mitjà de comunicació, tinc llibertat per informar de les empreses que em posen anuncis? Jo, empresa, si poso molta publicitat als mitjans, m’estic garantint una certa immunitat? Jo, mitjà, puc criticar lliurement una empresa que em posa publicitat sense por a rebre conseqüències?

I centrant-nos en aquest cas concret, m’agradaria compartir amb vostè diverses preguntes:

Era realment rellevant posar el nom dels grans magatzems al titular per entendre la notícia? No posar-lo restava informació als lectors? El nom dels grans magatzems aportava una informació necessària? Si la cosa hagués succeït en una altra gran empresa, per exemple del grup Inditex, hi hauria hagut el mateix debat i la mateixa polèmica? El Corte Inglés carrega amb la llufa (juntament amb McDonalds i ara Starbucks) d’estar tradicionalment associat a la idea de "capitalisme al qual cal combatre" pels grups “alternatius”? I la gran pregunta: l'omissió ha estat voluntària o induïda? I si és així, la marca és conscient que aquesta hipòtesi la pot perjudicar perquè es pot instal·lar en els clients la idea que ha influït en els mitjans? 

I aquí convé recordar dues coses situades als pols oposats de la balança. La primera del 26 de març del 2003, durant la manifestació contra la guerra de l’Iraq a BCN. Un grup incontrolat, d’aquells que sempre apareixen de no se sap on, va decidir assaltar i saquejar El Corte Inglés de Plaça Catalunya, considerant que era exemple de no-sé-ben-bé-què. I es va produir la famosa imatge d’un dels manifestants fugint amb un pernil sota del braç. 

I la segona és dels temps de l’atemptat d’ETA a Hipercor. Els redactors dels mitjans de comunicació van rebre ordres d'evitar dir que Hipercor era una empresa d'El Corte Inglés i, per tant, que s'associés una marca amb l'altra. I això, molts periodistes encara ho recorden com si fos ara. 

Però hi ha més. El paper de les agències de notícies. La seva feina és servir la notícia tal qual. Sense interpretacions, ni intencions, ni collita pròpia. Una notícia d'agència ha d'explicar el que ha passat i punt. Però últimament veiem que, potser per la pressió de fer atractiva la informació i vendre més, els titulars d'agència ja surten de fàbrica amb literatura. I també observem que, de vegades, el titular no té res a veure amb la informació perquè només és un esquer. I afegim a això que molts mitjans digitals consideren que cal oferir una notícia nova cada 30 segons i que, per aconseguir-ho, es dediquen a fer un copiar-enganxar de qualsevol notícia que els arribi sense ni mirar si el que hi diu és correcte i, per descomptat, sense cap intenció de fer un redactat propi. Només cal que tingui un titular que enganxi i que pugui proporcionar-los clics ràpidament. Per això la moda aquesta de veure exactament el mateix titular en diversos mitjans (aquí l'exemple és el Diario de Navarra i El Periódico) i alguns cops amb imprecisions, interpretacions errònies o directament manipulacions.

Escriure articles d'oïdes

Li presento un articulista d'El Español, el diari d'en Pere J., i un fragment d'un simpàtic article que va publicar dijous passat, sis dies després que es produís el discurs que el va encendre tant:

 

Totes les opinions han de ser respectades, per molt oposades a la teva que siguin. La discrepància enriqueix perquè t'estimula a buscar arguments i a raonar. Un món on tothom pensés igual seria terrible. Ara bé, que la part subratllada d'aquest article sigui la més certa de tota la resta d'afirmacions excretades, demostra el nivell.  

Tothom pot canviar d'opinió, per descomptat

I, parlant del diari d'en Pere J... Fa uns dies va arribar a un acord de col·laboració amb Crònica Global, editat a BCN i, per tant, català. I el seu director, Xavier Salvador, va celebrar a Twitter aquesta aliança. Problema: la gent va començar a buscar piulades anteriors de Salvador i en va trobar una del 2011 on no es mostrava gens partidari de Ramírez:

 

La veritat, no entenc aquest acarnissament. Tothom té dret a evolucionar, a pensar coses diferents, a adonar-se que potser la realitat no és com pensava. Per tant, visca els canvis d'opinió i, sobretot, no cal que repasseu la vostra TL per esborrar segons què perquè segur que hi ha gent que ja ho ha capturat...

De Twitter, no hi desapareix res.