Una massa d'aire fred camina per les contrades terrestres. Es troba planícies extenses i estrets revolts que sorteja amb desinvoltura. I avança lliure i eteri. Fins que es troba amb muntanyes i les ha de travessar. Llavors tendix a ascendir lentament per a superar aquell obstacle. La carena fa de rampa de pujada i aquella massa invisible i feliç comença a mostrar-se també blanquinosa i forta. A mesura que guanya metres creix en volum i es fa més gran i visible, com aquell cotó fluix de sucre que ens donaven de menuts abans d'entrar al circ, d'un estrany color rosat d'albada.
Aleshores, tot de núvols esprimatxats emprenen l'escalada gasosa cap al cim. S'esfilagarsen en un engranatge perfecte. Sense piolet ni grampons. Un rere l'altre, en moviment constant, semblen una cadena de producció. Una mena de cinta transportadora de levitat. A cada passa cap al pic, les dents de la cremallera es van tancant rere seu. Quan la serralada no els permet seguir avançant, lo vapor d'aigua es condensa. Allí, a sobrevent, queda estancat i arriba la pluja en aquell indret que ha aconseguit atrapar les gotes d'aigua suspeses enlaire. Un petit segrest mullat i sense possible rescat.
A sotavent, en canvi, l'aire ja calent i sec descendix ràpidament. Són aquells trossets de vent que han aconseguit escapar-se dels vèrtexs més elevats, sortejant les piràmides imponents de la Terra. Dents que han sortit de la cremallera. Aquells núvols cavalquen muntanya avall, pentinant lo vessant. Llisquen sense fre com una criatura s'amolla tobogan avall. Ells, però, mai no toquen terra del tot, a excepció d'algunes boires que s'escapen del recorregut celestial i més tard busquen tastar allò mundà per uns espessos segons. Alguns aconseguixen quedar-se per unes hores. Altres, es dissipen per sempre.
L'orografia del món genera fenòmens com este, l'efecte Foehn, anomenat així per un vent homònim que bufa al nord dels Alps. Així doncs, a una banda de la muntanya hi ha humitat i precipitació i a l'altra l'oratge és ras i més calorós. Al bell mig, dalt del cim, s'hi ha quedat enganxat un barret d'ala ampla, com flotant. A les Terres de l'Ebre se n'hi diu cella. A l'Empordà, rufa. Es tracta d'un conjunt de núvols prims, allargassats que indiquen, majoritàriament, temporal de vent: al sud, lo cerç (mestral). Al nord, la tramuntana. Si imaginem que el massís del Port és un ull que contempla la gran vall del riu, llavors la filera de núvols que li queden a sobre serien la cella. Lo nom és l'anatomia mateixa que la natura dibuixa.
Ara que totes les previsions avisen que l'hivern arribarà de cop esta setmana que avui iniciem. Ara que la cella al Port i la rufa a l'Albera són indicis d'un gener congelat que s'apropa, canviant-li la lletra a la coneguda nadala; justament ara, no em fésseu dir per què, m'ha vingut al cap la fragilitat de l'ésser humà i les seues decisions i viaranys, com si fossen núvols escalant una muntanya. Com si el vent fos corpori i les seues fuetades físiques.
Hi ha situacions íntimes que anuncien baixada de temperatures i persones abric que mos protegixen. Realitats que semblen insalvables de tan costerudes i que finalment troben una escletxa per on fugir turó avall i convertir el fred en estiuet. Una tisana amb olor d'eucaliptus. Una grip mal curada. Una veu rogallosa. Un barret de llana i uns guants fets a mida. Feu lo canvi d'armari, que hi ha roba que ja no mos va bé o que fa anys que no mos posem i això, de vegades, mos impedix de vore les peces de vestir més senzilles i inesperades que escalfen més que ximeneies roentes en una tarda ventosa. Ara que la cella ho avisa, fem-li cas, que després la tos costa molt de marxar si no ens sabem cuidar prou.