Imposar la religió, com imposar l’ateisme, és mal negoci. Hi ha una diferència rutilant entre constrènyer i adoctrinar o informar i explicar la religió. Les escoles, les universitats i els centres de formació són espais per formar integralment les persones, no només a trossets. Oferir informació i formació de les conviccions religioses i de les opcions agnòstiques i atees té beneficis: no es tracta d’inocular en vena dogmes i rituals, sinó de proporcionar pistes per anar pel món. I també de mantenir una cultura general que permeti desxifrar el món. Una eina que resulta útil quan viatges, però també quan camines sense sortir del teu barri. I dotar d’eines persones en formació per al seu desenvolupament també personal, ètic i social és positiu. La informació pot afavorir persones més lliures i dotades de dades per poder-se orientar i protegir contra pseudopropostes que es presenten com a sòlides.

L’educació religiosa fomenta valors fonamentals com el respecte i l'empatia. Avui hi ha un dèficit de voler entendre els altres i es detecten joves encapsulats en el seu món sense sensibilitat per voler entendre què passa fora de la seva carcassa. Exposar una persona jove a aprendre sobre diferents creences mundials és una manera de promoure la cultura del respecte i la comprensió, sense voler dir que estiguin abocats a compartir-ho. Però sí a situar-ho, conèixer-ho i saber de la seva existència. Es dona un fenomen molt difós amb l’experiència Erasmus entre els joves. Deixen la comoditat de casa durant uns mesos per anar a un altre país, i quan tornen comenten la diversitat religiosa “tan evident” d’Amsterdam, París, Lisboa o Atenes, com si fos una excentricitat o una novetat. Per no referir-nos als estudiants que viatgen a Corea, Austràlia, Egipte o Tailàndia. La cohesió social es juga també amb la ment formada. Amb coneixement. Els valors de la responsabilitat, la justícia, la compassió o la misericòrdia, que tantes religions propugnen, són brúixoles que determinen els actes de milions de creients pel món. També de milions de persones agnòstiques o directament atees. Pensar que la religió o la no religió són insignificants és reduir la proposta educativa i desprotegir les persones de coneixements bàsics per anar pel món, no només culturalment.

No es tracta d’inocular en vena dogmes i rituals, sinó de proporcionar pistes per anar pel món. I també de mantenir una cultura general que permeti desxifrar el món

El sentit de la vida i de la mort és una preocupació de totes les religions, i negar-ho és un empobriment social. La COMECE (Comissió de les Conferències Episcopals de la Unió Europea, composta per totes les conferències de tots els estats membres de l'EU), és l’entitat que dialoga entre l’Església i l'EU, i aquesta setmana ha plantejat el futur de l’educació religiosa a Europa. Dr. Katharina von Schnurbein, Coordinadora per la lluita contra l’antisemitisme i foment de la vida jueva de la Comissió Europea, sostenia que l’educació religiosa fomenta valors, “pensament crític i convivència en un món divers i polaritzat” i defensava que “conèixer la pròpia religió ajuda a entendre la cultura i facilita el diàleg interreligiós”. És partidària de “protegir l’educació religiosa de minories per reforçar identitats i combatre la discriminació”.

L’educació religiosa es troba en un context de destradicionalització, individualització i pluralització, especialment en grans ciutats. Això implica una societat postlaica i postcristiana amb una diversitat de creences en interacció constant. Si hi ha el foment del diàleg interconviccional per comprendre l’altre, s’està contribuint a una convivència si no pacífica, almenys no agressiva.

L’educació religiosa no és un sinònim de “classe de reli”. Es pot donar amb reportatges informatius als diaris, en sessions a un ateneu popular o en conferències a un centre d’estudis. Aquesta formació és una eina clau per afrontar preguntes profundes, ètiques i existencials pròpies de diferents etapes de la vida, especialment en contextos de dol o pressió emocional. El nivell bàsic d’educació religiosa és útil per anar pel món i per alimentar una cultura general que s’aigualeix i es veu escapçada de referents. Aconseguir distingir entre coneixement i proselitisme és fonamental per orientar-nos i saber on som, i qui som.