La setmana passada vam saber el que pensava el Tribunal Suprem (TS), per boca de Llarena, sobre la situació dels exiliats per la causa del procés: no era aplicable la sedició, però sí la malversació en grau màxim —malgrat una reforma expressa— i algunes desobediències. En conseqüència, es plantejaven noves ordres de detenció nacional i euroordres. Si bé ens podíem felicitar per la desaparició dels càrrecs per sedició, un cop derogada aquesta, i sense cap traducció a cap altre delicte, batega l'amenaça que la reforma de la malversació no servís de res: la interpretació de Llarena —i pràcticament segur la de la sala segona del TS— era com si la reforma no existís. D'això ja me'n vaig ocupar al seu moment i no es tracta de repetir-se.

Però, per dir-ho així, el vas mig ple aquesta setmana s'ha omplert. Primer, la Fiscalia del TS veu que la sedició continua viva de la mà dels desordres públics i s'agafa com un clau roent a la malversació màxima que proclama Llarena. Podíem pensar —no seria cap excentricitat— que, en la guerra permanent del deep state també contra el, segons ell, govern il·legítim, volien tòrcer-li el braç. A més, pel seu compte, atiaven la repressió i demanaven desordres públics per als exiliats. Aquesta podria ser una conclusió gens allunyada de la realitat.

Tanmateix, el dijous següent, l'Advocacia de l'Estat, és a dir, l'advocacia in house del govern espanyol, que només pot obeir les seves instruccions sense cap marge d'autonomia —els advocats interns no la tenen ni la poden tenir—, es despatxa amb la mateixa petició que la de la Fiscalia. Aquí ja no podem pensar en el deep state contra el govern espanyol, sinó en el govern brandant un capítol més de la repressió. O el que és el mateix: el govern espanyol, quan proposava la derogació de la sedició, el que en realitat feia era una reforma a la baixa de la sedició, a fi de conservar la delictuositat (irreal) de l'1-O.

Potser se n'ha anat de la mà amb la malversació màxima, però està clar, per com actuen els instruments que en depenen, que la repressió no cessa i que es deixa en mans dels jutges, donant per bo el que ells decideixin, fins i tot algunes absolucions importants. Això no vol dir que el règim ho tingui tot guanyat.

La bona gent creia que, encara que de forma tortuosa, les coses es podrien redreçar i arribar amb un espai de temps entre llarg i curt a una mena d'amnistia

En efecte, un altre cop —i en van...— erra el diagnòstic; en concret, confon el desig amb la realitat. Proclamar que el procés s'ha acabat, tenint com sembla que tenia el govern espanyol amagada la carta de la reforma mínima, que ja està damunt la taula, és una errada colossal. La bona gent creia que, encara que de forma tortuosa, les coses es podrien redreçar i arribar amb un espai de temps entre llarg i curt a una mena d'amnistia. El que la decisió del TS i els recursos de la Fiscalia i de l'Advocacia de l'Estat palesen és que l'acció de l'Estat no és a terme, és a la vista.

Potser no ronda lluny dels plans del govern espanyol desmuntar l'estratègia dels condemnats i perseguits a Estrasburg i per les euroordres. El que pot pretendre el govern d'Espanya és que els fets de l'1-O tinguin, vistos des de lluny, un embolcall homologable europeament. Així es presentaria una repressió espanyola equiparable a la dels disturbis en els diferents ordenaments nacionals de la UE. I, malgrat que la malversació no figura en les euroordres, es pretén fer passar la malversació màxima —que no va tenir lloc— com a corrupció, delicte inexistent com a tal a Espanya, però assimilable al suborn. Molt hauran de suar la samarreta els lletrats defensors davant de les instàncies europees —regionals i nacionals—, on es ventilarà amb tota cruesa el nou marc jurídic. Encara que, ben mirat, no és un tema de dret, sinó de poder, de poder nu, el que ens ocupa.

Per a aquest nou capítol, en el fins ara tan cruent com el que el govern espanyol vol donar per tancat, no vindria malament quelcom que ara sembla un somni: recuperar la unitat. La unitat resulta indispensable per no perdre aquestes batalles. Unitat vol dir negociació, intel·ligència, generositat, no adhesió a un plat de llenties. La unitat és la força dels que no tenen més que la seva pell.

Així doncs, espectacles com els de dijous, amb ocasió de la cimera hispanofrancesa a Barcelona, on els abrandats van tenir tot el protagonisme i es van despatxar a gust, fins i tot demanant que Junqueras tornés a la presó, no ajuden a restablir ponts. Es podrà dir —ja es va dir el 6 de desembre— que els manifestants tenen el dret de lliure expressió i que per això escridassen els que tenen al davant i els que tenen el costat. Cert. I va en el sou. Cert. Però els altres també tenen el mateix dret. Posats a exercir-lo, poden revifar la mala memòria, la selectiva, com, per exemple, consentir un Consell de Ministres el 2018 a Barcelona, inaugurar la taula de diàleg o l'absència d'alts dignataris, tot al·legant compromisos particulars previs, tot això sense titllar ningú de botifler. Llibertat d'expressió en tots els sentits!

Ara bé, si és per malbaratar la força definitiva de les nacions, la seva unitat, sembla més aviat foc amic que construcció d'eines per vèncer.