Per fi hi ha un dia al calendari on tenim dret a estar tristos i tristes! És un dilluns de gener, el cel és gris i fa fred: no falla. Amb la meva millor amiga sempre diem que la tardor ens posa de mala lluna. Som natura i el canvi de fulla també ens descol·loca. És cert que podríem viure a Miami tot l’any, però llavors, quina gràcia tindria la primavera? Cliff Arnall, psicòleg, va fer servir un algoritme que va identificar el pitjor dia de l’any: el tercer dilluns de gener, el famosíssim Blue Monday.

Que bé que prova poder estar enfosquida encara que no sigui per una causa justificada! La dictadura de la felicitat ens porta a veure sempre la copa mig plena, a pensar en el que tenim i no tenim com qui desfulla una flor. La ment humana, però, tendeix a concentrar-se en els defectes i en el que ens manca. Som com els nadons. De vegades només plorem perquè estem avorrits, d’altres, perquè tenim gana o estem cansats o, simplement, perquè l’angoixa, la por i la ràbia han de sortir d’alguna manera per no explotar, encara que sigui en forma de llàgrimes grans com un puny. Plorar d’alegria o plorar de melangia, al final, una llàgrima és una llàgrima, sigui per vessar-la en un riu de plaer o, com diu el Dràcula de Bram Stoker, en un "mar de tristesa i de dolor". I que la llàgrima d’un nen contínua sent una llàgrima.

Falta de vitamina B? Pot ser. Els antidepressius són els condons de les llàgrimes i les pastilles per dormir, la nova droga per desconnectar-se del món. Els especialistes diuen que hem d’anar a l’origen del problema, però com totes les coses que veritablement valen la pena, requereixen un gran esforç. Anar al psiquiatre és car i no sempre tenim els diners, les ganes i el temps de fer teràpia i emmascarem la nostra situació en banalitats. Una bossa de mà de segones rebaixes no cura, però ajuda. És veritat que s’hauria d’anar a fer revisions per avaluar els ànims amb la periodicitat amb què anem al ginecòleg. Però menystenim la nostra salut mental i encara la col·loquem en el grup b de les malalties a guarir: un càncer fa més por que una depressió. Soc la primera que no se n’amaga: un dia em vaig despertar sense esma i no em vaig aixecar del llit en un mes, hipnotitzada pel sostre de l’habitació.

La dictadura de la felicitat ens porta a veure sempre la copa mig plena, a pensar en el que tenim i no tenim

La compra compulsiva dissimula, però hi ha altres fórmules de dissimular la realitat. Una de les meves favorites és omplir-me d’obligacions per no abaixar el ritme i que al final, encara que sigui per educació (o per sortir millor a la foto), la feina m’obligui a somriure. Un cop ja has fet el gest facial, el teu interior s’il·lumina. I ho tinc comprovat: com més m’arreglo per fora, és quan pitjor estic per dins mentre busco l’espurna per tornar a encendre’m.

Trobar-te una cana al pèl púbic, haver de reordenar la casa, veure el compte corrent en números vermells, comprovar que els texans t’estrenyen o que t’has quedat sense cafè... que se’t congelin els lumbars, trobar-te un ex quan just t’has depilat el bigoti amb cera o que estiguis avorrit de la fruita d’hivern… tot plegat són ximpleries que fan que el dia es torni una mica més amarg. Raons intranscendents d’una gran transcendència que fan de la xocolata i el sexe les coses dolces de l’existència. Envellir també fa que vulguis tornar a la dolçor materna, com la Teresa Goday a Mirall trencat, i per això, a partir de Tots Sants i segons els rituals gastronòmics, és lícit prendre més sucre que quan hi ha bon temps. És quan el cicle de les dones s’alinea amb el cicle de la lluna amb un resultat alliberador, un fenomen que marida el canvi hormonal amb el de la marea. A totes les cultures, no tan sols a la catòlica, cal llum per lluitar contra els mesos de foscor. I un exemple són les festes: quan les omplim de llum no és per estètica, sinó per ètica. Pura necessitat.

Es diu que gran part d’aquesta insatisfacció vital la tenen les xarxes. Comparar-te constantment amb el que estan fent els altres. Un esforç tan inútil com competir amb la J Lo a la catifa vermella dels Globus d’Or. Una fantasia inspiradora i castradora alhora. Els que som davant de la càmera no és perquè sempre estem alegres, contents i meravellosos. És perquè és part de la feina. Hi ha un fet inqüestionable.  Que el que és dolent sempre és més fàcil de creure (i al final, el Blue Monday va sorgir com una campanya de publicitat), i és que es parla poc del dia més feliç de l’any. Es tracta del Yellow Day, el dia més optimista, i és el 20 de juny. Per una divina casualitat, la data coincideix en la première de l’estiu, amb el màxim d’hores solars. Som més animalons del que creiem.