Totes les incerteses són certes, tots els riscos estan assegurats i totes les previsions són impossibles. Entrem en un terreny desconegut del qual no tenim ni l’orografia, ni cap mapa fiable, i l’horitzó que albirem pot ser real o un simple miratge. De manera que, si alguna cosa és certa, és que cap independentista, per molt que defensi el pacte d’investidura, pot estar content, sinó prudent, com tampoc no pot estar esperançat, sinó expectant. Aquí no hi tenen cabuda ni la ingenuïtat, ni la confiança, perquè el camí que s’endega es basa en la desconfiança mútuament reconeguda, i exigirà molta intel·ligència estratègica.

Emperò, són molts els motius que avalen la decisió que Junts ha pres per canviar el seu perfil estratègic i entrar en un pacte amb un partit espanyol, amb la voluntat de canviar el paradigma de la situació actual. Els primers motius, circumstancials. És evident que Pedro Sánchez no és de fiar, no endebades Catalunya acumula tantes mentides i tant de trilerisme del PSOE que cal esperar tota mena de paranys per intentar escapar-se del pacte que ha fet. Però també és evident que Espanya ha explosionat i que l’esquerda que s’ha obert ha deixat sortir tots els monstres. La relació amb l’altra Espanya està tan destruïda, que no és imaginable que hi hagi els tradicionals “pactes d’estat” entre PP i PSOE que tan sovint ens agredeixen. Ara, Sánchez està atrapat en la xarxa d’aliances que necessita per governar, bascos, gallecs i catalans, cadascun dels quals tibant cap a la banda contrària que fins ara ha marcat la política socialista. No només no podrà governar des del Madrid irredempt, sinó que ara només tindrà els representants de les nacions històriques com a interlocutors. Inevitablement, i per pura supervivència, el Sánchez que ara governarà no serà el que ho ha fet fins ara. I comença a saber-ho, tal com ha comprovat en el primer dia de la investidura. Primer va sortir com el Sánchez de sempre, prepotent, enganyós, dedicat a fustigar el PP —que és un esport que sempre li dona rèdits— i menyspreant la qüestió catalana. D’entrada, va reduir l’amnistia a un mer perdó, carregant-se setmanes de fina cirurgia dels negociadors per deixar molt clar que justament era una esmena a la repressió, i no un perdó. I la resta va ser un poema: no va reconèixer el conflicte català; va reduir el Primer d’Octubre a una simple rebequeria col·lectiva; i va espolsar-se les culpes del 155 i la repressió generalitzada, de la qual el PSOE en té la mateixa responsabilitat que el PP; i finalment va vendre la idea de la “concòrdia”, com si tinguéssim un problema de descontrol nerviós, i no un problema territorial. Un Pedro Sánchez pur que en altres ocasions hauria sortit viu, però la retòrica li va durar el que va trigar Miriam Nogueras a avisar-lo, espantar-lo i obligar-lo a canviar tot el relat. La imatge d’un Sánchez incòmode, capcot, atabalat, responent sí a tot el que Junts li exigia, va ser demolidora, i permet pensar que ha après la lliçó.

El Sánchez que ara governarà no serà el que ho ha fet fins ara

Res no serà com fins ara: Puigdemont no és Junqueras, ni el pacte de Waterloo té res a veure amb els acords de menudalla que s’han subscrit fins ara. La taula de negociació que el president Puigdemont ha tancat imposa un marc de pacte del qual Sánchez no es podrà escapar: serà mensual, es farà fora d’Espanya, hi participarà el mateix Puigdemont i, segons sembla, Zapatero, i tindrà uns mediadors internacionals que vetllaran les negociacions. A més, el pacte està sotmès a l’avenç de les negociacions, i els temes a negociar són els centrals del país: finançament, llengua i dret a l’autodeterminació. Aquest és el calendari i aquests seran els ítems que haurà d’afrontar un Sánchez amb, repeteixo, supervisió d’uns mediadors que, si el tam-tam es confirma, seran de molta volada.

Es tracta, doncs, d’un pacte amb una grandesa de mires i una ambició política com mai no havíem tingut a Catalunya, i és per això mateix que tot s’alçarà en la seva contra: des del poder de la justícia ideològica, que posarà tots els entrebancs imaginables a cada cas on s’hagi d’aplicar l’amnistia, fins al poder mediàtic, que està en peu de guerra, o el poder polític, que clarament s’ha situat a la trinxera predemocràtica. I tot plegat amb un despertar del feixisme —i fins i tot el nazisme—, que vivia als soterranis de la política i ara ha assaltat el carrer. Descartar la violència seria agosarat. No, res no és descartable.

Malgrat tot, o potser també per això mateix, el pacte és una bona aposta. Arriscada, insegura, plena d’obstacles, però intel·ligent. Si surt malament, s’haurà intentat una darrera jugada per tal de fer esclatar el conflicte català en tota la seva dimensió política. Si surt bé, estarem en un canvi brutal de paradigma. En tots els casos, era recomanable no deixar passar aquesta ocasió insòlita i inimaginable.

Com també serà necessari vigilar cada punt de l’acord per tal que no ens facin llum de gas. I si l’incompliment és novament la tònica, caldrà la valentia de Junts per trencar el pacte i estavellar la legislatura. Puigdemont, Comín, Turull, tots ells no es poden permetre descuidar-se o fracassar perquè en aquest pacte s’hi juguen tot el seu capital polític. De moment, encara tenen l’aval d’una part de l’independentisme, a excepció d’aquells que ja no creuen en res i no donen més oxigen, però és un aval sotmès també a l’escrutini de l’avenç que es produeixi. Si no hi ha resultats, la paciència desapareixerà definitivament, i ja no hi haurà marge per mantenir quimeres. Ho sap el president Puigdemont i ho saben tots els que han firmat el pacte, de manera que cal confiar que faran bé la feina.

En tot cas, algunes coses ja han passat: Catalunya ha tornat al centre de la vida política espanyola, ha fet rebentar les clavegueres i s’ha mostrat la misèria que hi havia a l’interior. I si les coses progressen en el sentit dels interessos catalans, els monstres creixeran de manera exponencial. Veurem qui té més força. Sens dubte venen temps complexos i difícils. Però també venen temps apassionants.