Laporta va heretar un Barça amb més passius que actius. Un Barça immers en una enorme crisi esportiva, social i econòmica.

La darrera és prou coneguda i àmpliament admesa. Una plantilla inflacionada, la més onerosa d'Europa, del món. Afegim-hi una política de fitxatges desastrosos a cop de talonari. Un Barça insostenible. Cert que de fitxatges milionaris i fallits n'ha fet tothom. El de Txigrinski per Guardiola és un cas com un cabàs. I el del davanter Ferran Torres —falla més que una escopeta de fira— entra en aquest capítol. D’errors n’han fet tots, passa que la col·lecció de calamitats encadenades de Bartomeu brilla amb llum pròpia.

Una crisi social d’un soci que passa de venir al Camp Nou i que sembla haver agafat vacances com les del Barça de Messi a la Champions. El cúmul d’eliminacions vergonyoses no havia passat mai.

I una crisi esportiva, perquè el Barça de Messi era una ànima en pena a Europa. La política esportiva de la possessió de pilota —com si fos un tòtem religiós— ha estat un llast quan un any rere l’altre no es traduïa en eficàcia i encara menys en definició davant la porteria rival. A part de projectar una parsimònia exasperant. De joc brillant, res.

Sorprèn la nostàlgia i l’ocurrència de voler repescar Messi, més a prop dels 40 que dels 30; és aquest mirar enrere i no endavant el que planteja dubtes sobre el projecte de Laporta

Arquimedes deia que en tenia prou amb una palanca per aixecar el món. El Barça de Laporta ja n’ha invertit quatre. I que no n’hagin de ser més. Perquè si el gloriós nou Barça és el que ha debutat amb el Rayo al Camp Nou, ja cal que tots els culers es calcin de paciència.

La pilota va seguir sense entrar malgrat la presència d’un golejador nat com Lewandowski. Els culers es van fer il·lusions després de guanyar quatre partits de costellada fent les Amèriques. El modest Rayo, un candidat a lluitar per la permanència, va posar el Barça a lloc.

La qüestió no és la política d’ingressos de Jan Laporta, que al final és la mateixa que la del seu aliat Florentino Pérez quan va aterrar al Bernabéu. Núñez també es va trobar un Barça delmat econòmicament i ho va resoldre demanant pasta als socis, que van afluixar la mosca i després li van fer el favor de no exigir el retorn.

La qüestió cabdal és si la política de despesa funciona i la pilota entra. Contra el Rayo no va entrar, tot i que el Barça com a bloc va ser un calc de la fase final i decisiva de la passada temporada. Possessió abusiva de pilota i joc pobre sense definició.

Laporta té pendent demostrar que no és certa la màxima que segones parts mai no van ser bones, tal com va fer Florentino amb aquest Madrid que ha rematat el Barça amb un registre insòlit de Champions consecutives.

I aquesta és una dada feridora. Fan tan mal les Champions del Madrid com les punxades del Barça de Messi a la Champions. Només cal recordar que el millor acte de campanya de Laporta va ser la pancarta a Madrid anunciant les ganes de tornar.

Però no és aquest nou Barça de Lewandowski el que més dubtes genera. Cal temps per concretar un equip. El que sorprèn és la nostàlgia i l’ocurrència de voler repescar Messi, més a prop dels 40 que dels 30. És aquest mirar enrere i no endavant el que planteja dubtes sobre el projecte de Laporta. El millor Messi ja és història, per no insistir en el resultat esportiu de les darreres sis Champions de Messi, amb molta pena i cap glòria.