Diuen que quan el savi assenyalava la lluna, els babaus miraven el seu dit. És un clar exemple de confondre causes i efectes, objectius i mitjans, en fi, de no saber ni que és ni on és la realitat, ni saber què fer-ne en cas de reconèixer-la. Això sense comptar que mai es pot descartar la mala fe, és a dir, intentar fer creure que el que és davant que no és el que està davant. En fi, vida mateixa.

Els socialistes, tant a Madrid, com la seva delegació a Barcelona, han donat per tancat el procés, la Taula de Diàleg o com es vulgui dir el que s’hagi considerat tancat. O el que és el mateix: el problema que va motivar el procés, la Taula de Diàleg o com es vulgui dir ja no existeix. El tema està, així, resolt.

Els socialistes, mimèticament i esbiaixadament a la tragèdia que va patir el País Basc, parlen ja de forma usual d’una crisi de convivència a Catalunya arran del procés ja superada. Fins i tot, Sánchez, en la seva compareixença d’ahir, en fer balanç de la seva gestió el 2022, ha fet un Marcelo. I ha tornat a reiterar que els catalans durant el procés no es parlaven ni per Nadal. Omnisciència només a nivell d’un àngel... pels que hi creguin. Ara ja es parlen per Nadal... i cada dia. Només calia viure a Catalunya i no sembrar zitzània per saber que a Catalunya no hi ha hagut cap trencament de la convivència.

El que sí que hi havia —i ve de lluny—, hi és i continuarà sent, és un problema polític, és a dir, el de donar sortida política, via el principi democràtic, a les aspiracions nacionals dels catalans, que no sabem encara quina majoria ostenta, en el sentit de gaudir d’independència política.

L’aspiració a la independència del sector més important de la societat catalana és el nucli del problema polític. Fa temps que ha vingut i ha vingut per quedar-se. No hi ha Taula de Diàleg, oberta o tancada, que el tapi

El que sí que és una constant indubtable i aclaparadorament majoritària i transversal és trobar una solució política mitjançant una consulta. La consulta sobre què volen ser els catalans ocupa, segons la demoscòpia reiterada, entre el 75 i el 80% de l’espectre ciutadà de Catalunya. Aquest és el problema polític. Mides, benvingudes, però tan fragmentàries com alacurtes han estat els indults o les reformes penals, aquestes darreres d’incert abast immediat i a mig terme. No sabem com les faran servir els tribunals, especialment pels casos tancats referents al 2017 ni els que encara estan pendents de judici. O sigui, no sabem si les reformes seran focs d’artifici o mesures en bona part restauradores.

Tanmateix, per molt que es resolguin penoses situacions personals, professionals i polítiques, resta la gran incògnita: què passa amb Catalunya? Podran els catalans determinar el seu destí democràticament? Continuarem com fins ara dins de la falòrnia del marc de convivència que ens hem donat entre tots, quan molts aquest vestit ja el tenen per inservible?

Ara anunciar a bombo i platerets que el procés s’ha acabat, que s’ha restaurat la convivència a Catalunya i que, per tant, la Taula de diàleg no té sentit és el que no té sentit. Cap mena de sentit té, atesa la persistència del problema, negar-lo perquè no interessa que existeixi. És el que feia el personatge principal, Burt Campbell (Robert Mulligan), d’aquella sàtira dels serials que es titulava Soap (Enredo per aquestes contrades). Quan es presentava un problema, feia esclafir els dits i deia que desapareixia. Òbviament, ni ell ni el problema desapareixien, però aquest subterfugi, autèntic acudit visual, li servia per passar del tema. La qüestió és que el tema no passava d’ell. D’aquí la comicitat de la situació. En política, però, negar la realitat, de còmic no té res, gens ni mica.

Per això conforta la inquietud de la dreta politiquera i mediàtica carpetovetònica quan sent líders d’ERC, els que creien domesticats —no són els únics que ho creuen—, que no renuncien a cap via democràtica, deixant oberta la porta a un referèndum unilateral (Junqueras) o que volen posar en marxa una taula catalana per tal d’arribar  un acord de claredat (Aragonès). L’aspiració a la independència del sector més important de la societat catalana és el nucli del problema polític. Fa temps que ha vingut i ha vingut per quedar-se. No hi ha Taula de Diàleg, oberta o tancada, que el tapi.

Bé farien els socialistes d’ací informar els seus quarters generals d’allà amb dades fidedignes i no confondre els desitjos amb la realitat. És a dir, no fixar-se en el dit, sinó en la lluna.