Diumenge passat, Emmanuel Grégoire, el candidat socialista a l’alcaldia de París, va fer el seu passeig triomfal en bicicleta per carrers del centre de la capital fins a arribar a l’Hôtel de Ville. Alguns partidaris l’escoltaven i d’altres l’aclamaven, mentre travessava una ciutat flanquejada per innombrables tendes de campanya on els sensellar es refugiaven del fred. Després de 25 anys amb alcaldes d’esquerres, els socialistes se senten orgullosos d’haver implantat l’ús de la bicicleta com a mitjà de transport, però, segons el darrer recompte, cada nit dormen al carrer 3.507 persones i n’hi ha que dormen durant el dia —i si no dormen pitjor— mentre turistes i parisencs passegen amb absoluta indiferència. París continua sent la gran i exultant ciutat europea. Tanmateix, la grandeur ja no és el que era i el socialisme, tampoc.

Les dades són més alarmants a Brussel·les i a Berlín, potser també perquè han fet un compte més precís. Al conjunt d’Europa es calcula que 900.000 persones no tenen sostre per viure. A Barcelona, la situació no és precisament la millor. La Fundació Arrels va comptar no fa gaire 1.982 persones dormint al carrer, amb un treball de camp limitat al terme municipal de la capital catalana, és a dir sense comptar els que habiten en edificis abandonats o assentaments improvisats ni els que dormen a albergs o centres d’acollida. Aquestes xifres augmenten cada dia perquè el flux de gent nova que arriba no s’atura i perquè les institucions democràtiques no es veuen capaces d’encabir els nouvinguts i en molts casos tenen altres prioritats.

Dimecres passat hi va haver una mobilització considerable de persones contra el desnonament d’un professor que viu en un pis del barri de Gràcia, prop dels Jardinets. Uns inversors han comprat l’edifici i es neguen a renovar els contractes de lloguer perquè volen llogar habitacions. La protesta va comptar amb el suport del Sindicat de Llogateres i fins i tot del mateix Ajuntament. Unes hores abans, a un barri no tan cèntric, la Sagrera, Mossos, Guàrdia Urbana i brigades municipals executaven l’ordre municipal de desallotjar i enderrocar un nucli de barraques on malvivien 126 persones. Calia fer-ho perquè, segons els bombers, hi havia risc imminent, però l’alternativa va ser que la major part dels desallotjats van haver de dormir al ras. Aquí no hi va haver tanta mobilització solidària.

Sumar no ha aconseguit quasi res que l’identifiqui en tota la legislatura i necessita reivindicar-se. Sap que perllongar per decret els contractes de lloguer no prosperarà al Congrés ni als tribunals. El seu objectiu no és aprovar el decret sinó fingir que defensa els llogaters amb propostes que, com ha passat a Barcelona, acaben resultant contraproduents

Entre els afectats pel problema de l’habitatge també hi ha classes. La gentrificació és un fenomen que afecta generalment gent de classe mitjana que aspira a viure al barri del qual és autòctona, però es veu obligada a emigrar i cercar habitatges més barats de compra o de lloguer en altres barris o en altres municipis. Els joves ho tenen més difícil per emancipar-se i si ho fan no tenen més remei que compartir pis, que és molt divertit només fins als 30. Malgrat les banderes ideològiques i els discursos publicitaris, les polítiques públiques practicades per qui ha governat Catalunya i especialment Barcelona la darrera dècada han fet caure en picat les ofertes de lloguer i han disparat els preus, no han promogut habitatge social i han provocat una caiguda de la inversió en la construcció de pisos que, en conseqüència, ha reduït l’oferta i ha incrementat els preus de compra.  

Per justificar el fracàs, el discurs ideològic se centra ara a presentar els constructors i els propietaris com els enemics del poble, recuperant la vella consigna proudhoniana que deia “la propietat és un robatori”. Tanmateix, sense constructors no es faran habitatges i sense arrendadors no hi haurà llogaters.

L’accés a un habitatge digne és un dret constitucional l’exercici del qual correspon garantir als poders públics i l'única manera de fer-ho és construir pisos de preu assequible i propiciar lloguers a preus raonables. I això només es pot aconseguir a mitjà i llarg termini abocant recursos, molts recursos, tants recursos com els que no es van invertir quan tocava. I això obliga a restringir altres despeses més de contingut ideològic/publicitari. Molts pisos públics es podrien haver construït amb els centenars de milions que ha costat implantar el tramvia quan els autobusos ja són elèctrics. Potser era més urgent construir habitatge que perpetrar el desastre de la Meridiana perquè circulin les bicicletes i els cotxes facin més fum que mai...

 

Rufián ha procurat convèncer Junts que no aprovi el decret de l’habitatge amb aquella fanfarronada de l’ostracisme. Necessita el vot en contra de Junts per poder lluir la seva hipèrbole, la pròpia dels conversos, perquè com han fet tots els que busquen feina a Madrid, no en té prou amb fer-se perdonar l’origen i evitar la llengua, ha de demostrar bel·ligerància

Els poders públics poden propiciar lloguers a preus assequibles posant-se d’acord amb els petits propietaris, sovint més preocupats per la seguretat davant el llogater que per si la renda puja poc o molt. Perquè hi hagi pisos nous, primer hi ha d’haver espai i després algú els ha de construir. Ho pot i ho ha de promoure l’administració, ho pot gestionar una empresa pública, però al final, l’execució correspon a un constructor com els que, sense anar més lluny, fan les obres de la Meridiana que es podrien haver estalviat.

Els discursos abrandats tenen molta èpica, però no resolen quasi res i, val a dir, tenen a més una component deshonesta. Un exemple paradigmàtic és aquesta iniciativa amb la qual Sumar planteja prolongar per decret els contractes de lloguer que acabin abans de final d’any amb un augment màxim del 2%. Dic que és deshonesta perquè saben que no prosperarà. Saben que no serà validada pel Congrés i si ho fos la tombaran els tribunals. Pedro Sánchez ja se n'ha desmarcat. S’ha limitat a deixar fer, especialista com és a acordar coses que no depenen d’ell que es compleixin.

Sumar no ha aconseguit quasi res que l’identifiqui en tota la legislatura i necessita reivindicar-se perquè les eleccions s’acosten. L’objectiu no és aprovar el decret, sinó fer veure que són els únics defensors dels interessos dels llogaters, una clientela potencial prou nombrosa i conscienciada. En el millor dels casos, resultarà que els grans tenidors no tindran problema per fer els recursos que calguin, i seran els petits, els que han posat un pis a llogar per completar la pensió, els que no tindran aquesta capacitat, els amargaran la vida i acabaran, un cop més, tirant la tovallola. A diferència de Marx, Proudhon defensava la propietat privada, si era petita.

En tot cas, ja ha procurat el diputat Rufián convèncer Junts que no aprovi el decret amb aquella fanfarronada de l’ostracisme. Necessita el vot en contra de Junts per poder lluir la seva hipèrbole, la pròpia dels conversos, perquè com han fet tots els que busquen feina a Madrid, no tenen prou amb fer-se perdonar l’origen i evitar la llengua, han de demostrar bel·ligerància contra el seu passat.

Deia abans que entre els afectats pel problema de l’habitatge també hi ha classes. Efectivament, si no amb fets, almenys amb paraules, a Sumar, a Rufián, al Sindicat de Llogateres i fins i tot a l’alcalde Collboni els preocupa el problema que té un tal Txema, resident a Gràcia, amb un fons d’inversió que el vol expulsar. També es van preocupar per un altre professor, en Josep Torrent. Per evitar el seu desnonament l’Ajuntament va comprar tot l’edifici, en el qual, per cert, continua havent-hi deu pisos buits. Segurament no els faran servir per acollir algunes de les 126 persones que van ser desallotjades del campament de la Sagrera. Per a aquests no hi ha política d’habitatge. Per a aquests, aquesta mateixa setmana el Parlament Europeu ha aprovat el reglament que permetrà subcontractar tercers països perquè se’ls quedin. Bé, sí, els partits dits d’esquerres van votar en contra. I demà serà un altre dia.