Darrerament, el meu dia preferit de la setmana és el dimarts. Com que no he d’escriure cap article, em dedico a llegir de forma capriciosa. En comptes d’esmorzar amb l’ABC, El Mundo i la resta de barjaules de l’Ibex-35, fullejo el New York Review of Books, el New Yorker, The Economist o l'Art i Lletres del Financial Times.

Dimarts és un dia que em recorda a la infantesa, quan em llevava per anar a l’escola i pensava que tenia ganes d’estar jubilat com la meva àvia per no haver de fer res productiu. De vegades, començo a esmorzar a les vuit del matí i se’m fa l’hora de dinar sense que hagi alçat el cul de la cadira. Les hores passen ràpid quan llegeixes sobre temes que et desperten la curiositat però que no t’afecten de forma directa. 

És un consol saber que si em toqués la loteria, no m'hauria d'abocar a la vida extravagant per evitar l’avorriment. Aquest dimarts vaig passar el matí amb un parell d’articles de fons sobre l’Amèrica de Donald Trump, un parell més sobre la idea del poder de Vladímir Putin, i un assaig sobre Elena Ferrante, aquesta autora emmascarada que la premsa ha descobert qui és gràcies a un pis de luxe que s’ha comprat a Roma.

Després de dinar tenia previst veure Kill Bill, però buscant el comandament de l'Apple TV em vaig trobar llegint unes Memòries de Voltaire molt breus, que no sabia que tenia. El primer llibre de Voltaire que vaig llegir van ser les Cartes Angleses. Devia ser durant el segon curs d’Història, a l’assignatura de Pensament Polític, perquè les vaig llegir juntament amb el Segon tractat sobre el govern civil de John Locke, un fulletó de l’Abat Sèyes i un altre de Thomas Paine.

Quan vaig comprar les Cartes Angleses, fumava porros, jugava a futbol i la lectura em semblava una activitat de noies ocioses i nois malaltissos. Tenia algunes amigues que em parlaven dels llibres que llegien. En recordo una que em perseguia perquè llegís el Cor quiet de Carner. Jo me’n reia i els deia que valia més que dediquessin el temps a posar-se guapes i a follar mentre poguessin. Però Voltaire em va agradar de seguida. 

Voltaire és com aquests clàssics del pop que sempre t’arrenquen un somriure, però que mai no t’emocionen, ni els trobes a faltar. Després de les Cartes, vaig llegir d’altres coses seves. Però ni el Tractat sobre la tolerància, ni el Càndid, ni els articles de l’enciclopèdia em va semblar que m'aportessin res de nou. Hi ha escriptors que t’enlluernen i n’hi ha que et fan companyia, suposo que és això. 

Voltaire m’agrada perquè és distret i una mica còmic, de tan intel·ligent i racional com vol demostrar al món que és. No sé què en pensen els experts. La ironia volteriana deu ser una actitud molt sàvia, però a mi se’m fa monòtona. Prefereixo els autors que, quan cal, baixen al fang. És poc natural escriure sempre a la mateixa distància de la vida. 

En l’edició de les Memòries que vaig llegir dimarts l'esforç que Voltaire fa per elevar el discurs, i desinfectar el text de subjectivitat, sovint queda ridiculitzat per les notes del traductor, que va matisant les afirmacions de l’autor amb notes al peu de pàgina. Voltaire parla més dels altres que no pas d’ell mateix. Per exemple, recorda la mort de la seva companya Madame du Châtelet. Però no explica que es va produir a causa d'un mal part, fruit d'una aventura amorosa que el va rosegar de gelosia.

Les pàgines que Voltaire dedica a Frederic el Gran són les millors del llibre. Nancy Mitford té una biografia del monarca prussià que descriu la sensibilitat artística del rei i la terrible relació que va tenir amb el seu pare. Però Mitford, que retratava tan bé l’amor en les seves novel·les autobiogràfiques, no va tenir l’ocasió de conèixer el rei Frederic. Voltaire hi va tenir una relació molt llarga i el retrat és menys precís però té més vida.

En les Memòries, el filòsof se serveix de Frederic el Gran per explicar les rutines de les Corts i la influència que els capricis i els traumes dels reis tenien en la vida dels homes. A través de la figura del monarca, descriu la folla militarització d'Europa i s'esplaia amb anàlisis geopolítiques com si fos un mariscal de Camp. Quan explica que el nostre arxiduc va morir d'un empatx de bolets, "i així va canviar el destí d'Europa”, és difícil no recordar la Guerra de Successió. Fa gràcia descobrir que l'emperador Carles VI, que va trair els catalans, va ser traït al seu torn pel rei de Prússia. 

Al final de les Memòries la dentadura postissa de Voltaire s’aferra com un gos a la cama de Malpertuis, aquell matemàtic que va popularitzar la llei del mínim esforç, segons la qual el món està pensat perquè tot rutlli de la forma més econòmica possible. De sobte, la ironia il·lustrada de Voltaire es descontrola. L'autor de Càndid desplega tots els seus recursos per ridiculitzar Malpertuis. És evident que hi ha un tema personal, més enllà de les raons que presenta. I si vas a la Vikipèdia, descobreixes amb molt poca sorpresa que el matemàtic també va ser amant i professor de Madame du Châtelet.