Fa pocs dies, un amic meu va anar a parlar amb Jordi Cuixart a la presó i va tornar-ne tot inflamat, com enrampat, sí, sí, com si hagués ficat els dits als clotets d’un endoll penitenciari. De manera que aquest amic meu, per ara, ha quedat tot voltat d’una aurèola de divina saviesa, d’una flama pentecostal, de la corona celestial i la palma de martiri. Us ho explicaré. Els presos polítics ja ho tenen això, i a tots els països, a més. Són una mena de sants vivents, sants instantanis, elèctrics, persones respectades i tangibles si te’ls deixen visitar. Perquè el patiment dels innocents et deixa parat, alhora et corprèn i t’amenaça. A tu. Et trasbalsa perquè et recorda que aquell innocent entre barrots podries ser tu, perfectament, no hi ha diferències gairebé. El pres polític et recorda que ets fràgil i petit i fràgil. Ho he repetit perquè quan penses vas repetint el mateix. Podies haver estat tu aquell que ha perdut un fill en un accident, o a qui se li ha cremat la casa, una nit, de cop, sense remei. A tu no t’han destruït, però vas ferit per sempre. El supervivent d’un naufragi. Tu podies ser, per exemple, aquell dissident xinès, com Gao Xingjian, vaig pensar quan ens vam conèixer ja fa anys, el maig del 2001, procedent del tren de París. I també podries ser menys glamurós que tot un senyor premi Nobel. Podries ser aquell goril·la albí que els altres goril·les, els negres, volen pelar només perquè ets un goril·la albí. Perquè ets diferent, és això.

 L’empatia cap als castigats o la sents o no la sents. T’importen o no t’importen. És igual si el càstig ha estat just o injust

Més enllà de cap argument, hi ha persones, en canvi, que no, que no aconsegueixen posar-se en la pell dels altres. Au, calla, et diuen. Et repliquen amb tot de raons polítiques o personals, amb brillants justificacions, que ells mai no es ficaran en problemes i que tenen la vida resolta i assegurada. Molt però que molt ben organitzada. Que la llei només castiga els culpables i que els culpables no mereixen res. Alguna cosa deuen haver fet si els han castigat. Aquesta manera de veure les coses existeix i no s’hi pot fer gaire, aquestes persones tan rígides viuen entre nosaltres. L’empatia cap als castigats o la sents o no la sents. T’importen o no t’importen. És igual si el càstig ha estat just o injust. És igual si formen part de l’altre bàndol. Hi ha la possibilitat que, després de dos mil anys de cristianisme, hàgim desenvolupat una certa simpatia pels crucificats, una mica d’humanitat pels agenollats, pels perdedors.

El cas és el que Jordi Cuixart li va dir al meu amic una frase que m’agrada. I m’agrada perquè és veritat. Va dir que “als polítics, als polítics professionals, els ha anat bé de baixar del cotxe oficial. I barrejar-se amb els desgraciats del món”. Segur que ara parlen de política amb més coneixement, autèntic. Que, fins que no els van engarjolar, els polítics, tots persones d’èxit, ja sabien prou que existien tant les presons com els convictes, gent que ha fracassat socialment. Però una cosa és saber-ho, una cosa és llegir-ho en un diari, veure un reportatge a la televisió, i una altra cosa és viure-ho. La revolució dels somriures va de baix fins a dalt. I la presó ha estat, en general, una classe magistral de realisme. D’empatia entre presos socials i presos polítics. Almenys per a la majoria dels protagonistes. Ho anirem comprovant durant els propers mesos.