L’advocat Jordi Pina va fer-se una pregunta que és la pregunta. Si valia la pena o no valia la pena participar en el judici dels presos polítics, si havia d’encarregar-se de la defensa de Jordi Sànchez, de Jordi Turull i de Josep Rull. Al final la resposta va ser que sí, la temptació era molt gran i és ben natural, a Jordi Pina li agrada molt la feina que fa. De manera que hem vist durant molts mesos un humiliant judici televisat, amb prolegòmens i seqüeles. Moltes seqüeles. Tothom ha obert els ulls com taronges davant del ritual expiatori de Marchena, el bruixot d’una tribu caníbal que acaba ficant els nostres amics dins de l’olla grossa. Tothom n’ha opinat amb passió i dedicació, perquè naturalment els condemnats no es representen només a ells mateixos, representen sobretot el conjunt dels ciutadans independentistes, que els han votat abans o després de la fracassada declaració d’independència. Aquest ha estat el gran judici contra les llibertats de Catalunya. Així que, ho vulguin o no, els advocats com Jordi Pina, els que representen els nostres representants polítics, ens han acabat representant a tots nosaltres. És per això que tenim dret a opinar. Per això i perquè, a més a més, entre tots els hem pagat la minuta.

Ara que Jordi Pina publica un llibre, El judici de la meva vida, sobre la seva experiència personal, amb envejable oportunitat comercial i discutible servei a la causa, potser és moment de dir només una cosa. Que l’estratègia dels lletrats dels condemnats independentistes ha estat un rotund fracàs. Però no només pel contingut i resultat de la sentència, que ja seria prou motiu, sinó per la humiliació que alguns advocats ens van fer passar durant el judici. Per l’actitud servil, submisa i infantil davant dels jutges del Suprem, una actitud feridora que no ha servit per rebaixar ni un dia de condemna als presos polítics. Que només ha servit perquè els advocats dels presos polítics puguin continuar treballant després del judici, perquè puguin tornar al Suprem i puguin tornar a felicitar els magistrats per la seva gran vàlua professional. I després anar a fer-hi un cafè i un àpat si cal, i si convé pagar-ho tot, que sembla mentida, que som tan simpàtics i servils que no semblem ni catalans, excel·lències. El negoci és el negoci, s’ha de fer bullir l’olla i que hi ha vida professional més enllà de Lledoners, Mas d’Enric i Puig de les Basses. Als presos polítics no els tornaran a veure mai més pel Suprem, però els seus advocats sempre hi seran, que són molt bons professionals. La vida és molt dura i sap greu dir-ho, però les coses són com són. Tothom sap que, en un judici polític, en un judici que ja està sentenciat abans de començar, un advocat no té res a fer. Als professionals del dret els costa molt admetre-ho, però en un judici polític tot plegat és una comèdia perquè s’hi aplica exclusivament el dret penal de l’enemic, com molt bé explica el savi jurista alemany Günther Jakobs. De manera que l’advocat pot optar per mantenir dignament la posició política de l’acusat, a la manera que, per entendre’ns, va fer el senyor Gonzalo Boye en el judici de la pancarta, sense tirar ni un trist paper a terra, o fer una exhibició, a més televisada, una mena de publireportatge televisiu, de les habilitats socials dels advocats de la defensa.

Com que els desitgem una llarga vida professional, el judici dels presos polítics no és ni pot ser el judici de la vida de Jordi Pina, de Xavier Melero, d’Andreu Van den Eynde, de Marina Roig i de tota la colla. Tampoc serà el judici de les nostres miserables vides, les de la majoria de la població que mai no vol plets, encara que els pogués guanyar. La majoria de la gent viu tan allunyada com pot d’aquesta màgia negra de la justícia, d’aquest món estrany que funciona —o no funciona— com una realitat paral·lela, amb un llenguatge paral·lel i una lògica paral·lela. La sapiència popular recomana viure lluny dels advocats, però sembla que la repressió de l’Estat espanyol no ens deixarà prescindir-ne, ara com ara. Cada vegada tenim més presos polítics, ara amb Eduardo Garzón, Ferran Jolis, Germinal Tomàs, Guillem Xavier Duch, Xavier Buigas, Alexis Codina i Jordi Ros. Però si el trastorn dissociatiu de la identitat els ho permet, si no és demanar molt, a uns quants ens agradaria que els nostres advocats no confraternitzin amb un enemic que no pretén guanyar un simple judici. Que el que vol és esborrar-nos del mapa.