Ahir em deia en Llorenç, l’home jove de la Catalunya Nord, ple de vida i de sentit, ple d’emoció, que havia plorat el primer d’octubre, quan la guàrdia civil i la policia ens apallissaven. Potser sí que és veritat, que som com som. Més enllà de les diferències geogràfiques el tipus català, exactament, és com Cole Porter, en certa ocasió, va dir que era el so de la tenora, “impertinent i ple de sol”. Així ens fa la terra, o la deixadesa o el que sigui, però som força així. Que a l’hora de la veritat la frontera no hi és, no es nota, només la reivindiquen, curiosament, els que no volen la independència de Catalunya i critiquen les fronteres, excepte la de la Jonquera. “Molts van ir al sud per donar un cop de mà i ho van viure en directe, cal pas que ens ho expliqui ningú, el que va passar. La gent era molt sorpresa i indignada. Però el punt culminant del rebuig ha estat les sentències aqueix mes passat, insultant jutges, l’Estat i policies espanyols. Alerta. No és pas cap sorpresa per a la gent d’aquí. Molts tenen avantpassats exiliats del sud, que van anar venint de tot el segle XX. Vaig veure pares de família dient que cal anar al carrer, car això pot pas quedar sens resposta.”

És alliçonador que mentre, a Barcelona, alguns ens diuen que ens agenollem, que abaixem encara més el cap a la sagrada unitat d’Espanya, des de la Catalunya sota dominació francesa la dignitat es manté plena de vida, de dinamisme. El meu amic Llorenç continua: “Sí, la indignació era a tot arreu. Coses que som sentit, en persona. Indignació, ràbia, revolta, contra la injustícia espanyola. Voluntat de fer quelcom. Crec que ja tothom entén aquí, per fi, per fi, que la via de les negociacions mai portarà enlloc. Però n’hi ha algunes quantes reaccions, de les quals prefereixi pas parlar. Diria que són massa violentes per ser publicades. Quan hi ha hagut els aldarulls recents, molts d’aquí eren contents que rebentin un poc els policies espanyols. Fotre fora els feixistes espanyols del país, a cops de peus. I no, no sé si és ben bé bona idea d’en parlar, dels CDR del Nord. I érem ben espantats [admirats, fascinats] que tants de polítics francesos —i nord-catalans— reaccionin públicament criticant Espanya. Cosa que quasi mai s’havia vist, perquè no cal pas oblidar que l’estat francès i l’estat espanyol són els millors amics del món... Sempre dic que Espanya és un intent frustrat de ser França”.

Ja és ben veritat que determinades evidències es veuen millor, nítidament, amb la perspectiva que proporciona la distància, la llibertat d’esperit, el sentit crític. “No ho has pas vist? Tot el que proposen el PP, Vox i Ciutadans sobre la centralització són coses normals a França, acceptades per tota la classe política, des de —quasi— tota l’extrema esquerra, fins a l’extrema dreta, que encara en voldria més. Tot estafador que sigui, França és un estat fort que ha sapigut proposar coses als seus pobles, mostrar una certa imatge de grandesa, crear un sentiment patriòtic que sovint ha fet molt de mal a les minories i al poble en general. Però aquest sentiment hi és. Tot el contrari que Espanya. Espanya mai ha inspirat sentiments així, ni ara ni mai ha tingut res a oferir. Són tot el contrari de la modernitat. En la meva família hi tinc avantpassats que van lluitar... Sí, millor que no donem més pistes.” Pregunto al Llorenç si podem esperar noves accions procedents dels CDR del Nord i es posa a riure instantàniament. “Segurament. Com, quan, i de quina forma, això en sé pas res.” Continuem passejant, rient, amb una familiaritat estranya, de companys de dissort, d’il·lusions, amb una amistat que proporciona l’idioma i una antropologia compartida, no pas cap escrutini sanguini. M’acompanya al cotxe i em recorda que “prou de baixar el cap i de demanar perdó per existir. Esperi poguer veure un dia el meu país i els dels meus avantpassats, lliure, digne i sencer.” Abans de marxar em pica a la finestreta, abaixo el vidre, i em regala una frase final, reconfortant, mentre em fa adéu amb la mà: “No ens enganyen. Perpinyà és Catalunya!”