Amb l’arribada del bon temps se n’ha anat Pablo Iglesias de la política i tant de bo sigui per sempre. No, que no es pot. O, en tot cas, Iglesias no ha pogut i ja es veia que no podria, perquè predicar és més fàcil que fer la revolució. De manera que m’ha sorprès que un periodista basquista com Jonathan Martínez hagi fet una tuit dient que “al marge de si estàs o no d’acord amb Unidas Podemos, Pablo Iglesias és un dels polítics més valuosos que ha donat Espanya. Que se n’hagi anat no representa tant un fracàs d’Unidas Podemos com un fracàs d’Espanya”. Els d’Euskal Herria Bildu no perden l’oportunitat d’equivocar-se ni de parlar un castellà estrany, tan feixuc com passar una setmaneta a Donostia sense menjar fora. I és que ni una cosa ni l’altra, ni cosir Espanya amb bombes i assassinats ni tampoc desviure’s ara per regenerar Espanya, per millorar Espanya. Una mica de contenció. Tampoc no cal arrossegar Esquerra Republicana a fer aquest servil paperot federalista que li fa tant de mal només per demostrar una quimèrica puresa de sang internacionalista. L’esquerra abertzale exagera sempre i mai no escolta, d’aquí ve que hagi esdevingut un dels protagonistes més nefastos i sinistres de la política espanyola dels darrers seixanta-dos anys, gairebé tan nefast i sinistre com el cos paramilitar de la Guàrdia Civil o txakurrada. Vivim afortunadament en una societat laica, i, en general, hem deixat d’anar a missa, d’aguantar sermons de ningú, de creure en solucions màgiques ni en dogmes. Ni els del Vaticà ni els dels comunistes. El poble és adult, noble i honrat, i per això s’entusiasma sempre amb la idea de la revolució pendent, amb la possibilitat, imprescindible, de millorar la vida quotidiana, d’acabar amb els abusos i les injustícies del poder, de bastir una autèntica democràcia. El poble sempre espera que torni Espàrtac i Robin Hood i Carrasclet també. Per això sempre rep amb simpatia iniciatives trencadores i valentes, com la que encarnà Arnaldo Otegi en el seu moment, o com la que va capitanejar Pablo Iglesias Turrión, Unidas Podemos. I per això la decepció és tan gran després, tan terrible, per això la ràbia dels enganyats és més forta que la por de cap Ceausescu. Pablo Iglesias ha caigut víctima de la seva pròpia vanitat, que l’ha dut al complet descrèdit. Perquè va prometre que mai no deixaria de viure a Vallecas, que ell podria arreglar els grans mals d’Espanya. Sí que es pot, deia. Per això els jovencells de Podemos van entusiasmar a molts perquè estaven determinats, decidits a anar més enllà del derrotisme i de la impotència de la classe política tradicional. Un líder revolucionari ni paga el xalet de Galapagar ni s’enfronta a la premsa lliure que l’assenyala com un xarlatà.
L’independentisme polític hauria d’aprendre algunes coses de les darreres eleccions autonòmiques de Madrid. Isabel Díaz Ayuso és creïble i l’esquerra espanyola no ho és, el crèdit sempre és molt difícil d’aconseguir i facilíssim de perdre. I per ser creïble ha deixat de banda les disquisicions universitàries i erudites sobre què és i que no és la llibertat, els sermons de Pablo Iglesias, i ha demostrat que toca més de peus a terra que la majoria dels polítics que se’n reien d’ella, començant pel sòmines de Pablo Casado. Gràcies a una eficaç política comunicativa dissenyada per Miguel Ángel Rodríguez, l’antic assessor en comunicació de José María Aznar. Cal no oblidar aquest element. Sense el corcó diari dels mitjans conservadors madrilenys assenyalant la pura veritat, res més que la veritat, que Pablo Iglesias és un farsant, no haurien aconseguit convèncer el personal d’anar a votar. Perquè la votació de Madrid ha estat un plebiscit. I Díaz Ayuso, en canvi, s’ha mostrat tal com és, sense maquillar-se gaire, alhora terrorífica i fràgil, foteta, espontània i intel·lectualment limitada, sense exagerar. I això ha agradat, perquè unes eleccions no són unes oposicions a càtedra, ni un concurs d’idees, i la gent vota el que li dona la gana.
Un moment. Sense uns mitjans de comunicació que hagin explicat perfectament, sense caure mai en la propaganda, qui és i què vol fer Díaz Ayuso, mai no hauria aconseguit una victòria electoral tan important. La propaganda sempre és contraproduent perquè, cal insistir-hi, la gent vota el que li dona la gana i es malfia dels plats precuinats. Díaz Ayuso ha deixat de banda les grans paraules, les grans idees i s’ha centrat en la il·lusió. En la il·lusió que demà serà un altre dia i que ens en sortirem. Ben senzill. És una política tan fatxa com vostès vulguin però que es mostra desacomplexada, simpàtica, en contrast amb la cara de mala llet perpètua d’un Albert Rivera o d’un Pablo Iglesias, durant els darrers anys sempre malcarat, abatut, amargat, sempre psicològicament enfonsat. Ha guanyat Díaz Ayuso perquè ha sabut transmetre il·lusió gràcies a una bona política comunicativa. Si algun dia Carles Puigdemont, periodista, entén que un líder ha de generar permanentment il·lusió, com De Gaulle a Londres, com Kennedy a Los Angeles, i que el sermó de la legitimitat, i de la peneta, tenen les cames molt curtes, tot això que haurem guanyat.