No és que la gent estigui estupefacta i emprenyada perquè no entengui gaire el que està passant, no, no, més aviat el problema és que ho entén perfectament bé. A banda de rascar-se i de rascar-se la butxaca, a banda de pagar la festa, el noble poble català ja n’està fins la pantafena de l’enxaneta. Agafem per cas Junts per Catalunya, que primer fou un moviment regenerador, que va trigar tres anys a esdevenir el partit que és ara, que després d’una inacabable guerra guerrejada amb Artur Mas i el PDeCat, acaba de disputar la primacia del moviment independentista a l’Esquerra Republicana d’Oriol Junqueras i ha perdut clarament a les urnes. Perdut. Per la mínima i per ben poquet, però també per una nítida incapacitat de presentar un projecte alternatiu al derrotisme general de l’ambient independentista, tan fàcil de criticar, però tan difícil de superar en autenticitat humana. En contrast amb una Esquerra Republicana que té les mans alçades de manera marcial, ordenada i stakhanovista, idèntica a les maneres de fer escarmentades del Bildu d’Arnaldo Otegi, els de Junts per Catalunya encara és l’hora que hagin de concretar què pensen fer en un govern independentista, què pensen fer amb aquest cinquanta-dos per cent dels vots independentistes que reclamaven i que el poble ha atorgat. Engalteu, nois. Encara ens han de dir com faran possible la independència. Amb quin projecte i amb quin líder. I cal ser creïble. Cal alguna cosa més que ser el partit de la legitimitat del Molt Honorable Puigdemont, el president que avui ha deixat definitivament l’èpica de la política de masses, l’èpica de la llibertat del poble català per una altra guerra que li sembla més plausible, la del pugilat jurídic individual, a sis, deu anys vista pel cap baix. Per això, jo ja no li dic més Carles el Gran, a veure què es pensarà, ara que vol fer de Rafel Casanova durant l’última etapa de la vida, que s’ha venut el cavall blanc i és com si s’hagués fos en la boira de Waterloo. De tant en tant ens envia algun tuït remot. Més o menys com fa el vaporós president Torra.

Al costat d’altres formacions polítiques disciplinades i grises, amb tanta diversitat i espontaneïtat, amb tanta alegria, Junts per Catalunya és l’exèrcit de Pancho Villa

Al costat d’altres formacions polítiques disciplinades i grises, amb tanta diversitat i espontaneïtat, amb tanta alegria, Junts per Catalunya és l’exèrcit de Pancho Villa. Una simpàtica suma d’individualitats que, ara i aquí, en el moment de la responsabilitat, de la formació de govern, en el moment de la política real i professional de cop ha deixat de semblar simpàtica. Ha començat a esdevenir preocupant. Perquè la joventut no és excusa per a la incompetència ni la política es pot construir amb pressa ni improvisacions. Perquè Junts per Catalunya no pot celebrar la cerimònia de la confusió permanent, o l’apoteosi de l’individualisme més creatiu. Josep Costa, ex vicepresident del Parlament, no pensa repetir com a diputat, tot i que anava a la llista de Barcelona fa dos dies. De manera que no serà a la mesa de la Cambra Catalana i és poc probable que sigui conseller, ni gran pes ni petit pèsol de la nova entesa malentesa de l’independentisme a tres, la que ens preparen secretament Esquerra, Junts i la Cup. Al càrrec de president del Parlament hi accedirà Laura Borràs, que fa dos dies volia ser presidenta de la Generalitat i líder de Junts per Catalunya. Però ahir vam saber que ja no. Que ara es conformarà amb ordenar els debats i rebre sacs de petons, sense ser cap figura de consens entre diverses formacions polítiques, ni una figura en retirada, ni una personalitat amb amplis coneixements jurídics. O potser sí. Perquè Joan Canadell, número dos, en realitat, de la llista de Barcelona per Junts per Catalunya va afirmar en un tuït que no volia formar part d’un govern que desplegués les idees exposades per Pere Aragonès en una recent conferència programàtica. O potser sí que voldrà ara ser conseller, perquè encabat ha esborrat el famós tuït. A més a més s’ha de tenir present que, contra tota lògica i bon criteri, la personalitat que continua fent i desfent, manant més que ningú altre a Junts per Catalunya és el pres polític Jordi Sànchez. Un líder popular que va ser condemnat per enfilar-se a un cotxe de la policia, però no pas per demanar l’assalt de la caserna del Bruc sinó per demanar als manifestants que tornessin ordenadament a casa. Un polític que no pot fer de polític de govern perquè ha de fer de pres polític. De vicepresidenta del govern tindrem, per Junts, Elsa Artadi, que fa anys i panys que diu que no vol aspirar al liderat el partit, que no vol assumir cap protagonisme excessiu, però que a l’hora de la veritat tampoc deixa pas a ningú més. I que és la cap de colla de Junts per Catalunya a l’Ajuntament de Barcelona, l’alternativa a Frau Colau i que ara deixarà a mitges, empantanada, l’activitat política municipal a la capital de Catalunya. Amb una evident manca de respecte per als electors que ja no saben qui és qui, on és que és, ni quin recoi de feina fa. De vegades veient-los com actuen sembla que ells tampoc no ho sàpiguen.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Laura Borras Junts - Sergi Alcazar
El nou parlament Borràs serà la presidenta del Parlament Marta Lasalas
Mentida mentira (Toa Heftiba)
Quioscos & Pantalles Les portades comparen la política catalana i la madrilenya Antoni Maria Piqué
vacuna coronavirus efe
En directe Covid | França aprova la vacuna de Janssen Adrià Rovira, Laura Cercós i Marta Sánchez