El PSC, el PSOE, no donen crèdit a les informacions de la CIA segons les quals Felipe González fou el màxim responsable del terrorisme d’Estat en contra d’ETA, el gran mandarí dels GAL. Dit d’una altra manera, perquè s’entengui bé el que volen dir aquests individus que s’autoproclamen socialistes: que encara que González s’assembli a Fu-Manxú com Xi Jinping s’assembla a ell mateix, quan es mira cada dia al mirall en fer-se el nus de la corbata, ells no volen fer-ne cas. No hi creuen, no en són creients i ja està. Tant hi fan les proves, Perry Mason, les evidències, tant és que ho digui la CIA com si ho vol dir Iker Jiménez al seu programa de televisió anomenat Cuarto milenio. La política ha arribat a aquest punt realment grotesc, a aquesta exacerbació de l’obscurantisme i del caprici dels nens mimats i poixos. Hi ha qui no creu en el canvi climàtic i no passa res, perquè aquí es respecten totes les opinions, especialment les de Donald Trump, que som una societat tolerant, especialment amb les collonades i les mentides, això sempre, en això toquem tots els quarts i totes les hores. Hi ha qui creu en una confabulació mundial com Miguel Bosé, a propòsit del virus coronat. Hi ha qui creu en la transsubstanciació i hi ha qui creu en els ovnis, aquí pau i després glòria i tu a mi no m’has de dir el que el que he de pensar, feixista de merda, que el teu pare ja no treballa a la Nissan i el meu encara té feina al PSC. La política socialista tradicional, el materialisme científic, el materialisme dialèctic, l’emancipació i primacia, la independència de la matèria davant de la consciència i l’espiritualitat, la cognoscibilitat del món en virtut de la seva naturalesa material, tot plegat a fer punyetes perquè Felipe González és una fe en ell mateix, perquè és com Jordi Pujol, com el rei Joan Carles o com la unitat d’Espanya, una fixació emocional, una creença impossible de desmentir, camarades. Una superstició que va més enllà de la racionalitat humana.

Mentre Felipe González dirigia els GAL també anava proclamant als seus dòcils electors que “som un partit del poble, per al poble i al ritme que marqui el poble”, i la veritat és que sí, la majoria del poble de Sèrbia, un poble amb nobles i fortes conviccions religioses, creu, perquè hi vol creure, que la neteja ètnica podria estar justificada, segons com t’ho miris. No hi ha res com l’obscura religió per a una bona matança. Tot en nom del poble queda millor, embolicats en la bandera, sempre en nom del poble s’entén tot més bé, ja sigui el despotisme il·lustrat de Carles III o el suposat retorn de Quetzalcóatl, confós amb la cara d’Hernán Cortés quan el conqueridor apareix sobtadament a Mèxic. És igual que Felipe González sigui avui un servidor dels bancs, de les grans corporacions, de Carlos Slim, avui un dels homes més rics de Tenotxtítlan. Al PSC tenen dret a creure el que vulguin i la fe fa miracles, la fe mou muntanyes. “Volem, deia Felipe, remoure les bases de la injustícia i ho podem fer”, ho deia mentre ficava el necesser dins la maleta per anar-se’n de vacances al Marroc per no acabar coincidint amb Aznar que es banya al Carib, que fa lleig. “Aconseguirem canviar aquesta societat, una societat cada vegada més justa, més igualitària”, deia el camarada Felipe, i és veritat, avui la igualtat entre els espanyols és la igualtat de la pobresa, la  destrucció igualitària de tots els oficis i les professions. La igualtat dels exiliats polítics, tant és que hagin buscat la independència de Catalunya com que hagin fet una cançó contra la corrupta monarquia, com el raper Valtònyc. Quan no hi ha objectivitat, quan entrem en el territori de les opinions sense mesura, de les conviccions, un jutge fa el que li dona la gana i un govern pot deixar de comptar els morts del coronavirus. Perquè té una altra opinió, una altra perspectiva, una altra fe. La mare que els ha parit.