La gran pregunta. Podria ser que tot el moviment independentista català fos només un engany? És tot plegat una hàbil conspiració, una estratègia gegantina de quatre polítics per aconseguir vots? Sí que podria ser. Els polítics que conec són força limitats per a una falsedat tan ben feta, per a tanta complexitat organitzativa, però va, diguem que sí, diguem que podria ser. I també podria ser que els moviments independentistes del Quebec, de Flandes, d’Escòcia, d’Euskal Herria, de Còrsega, fossin un altre engany? Perquè el moviment català i els altres moviments independentistes, si fa no fa, actuen de la mateixa manera, fan les mateixes coses. És aleshores una conspiració internacional? Això, la veritat, ja em costa més de creure, això ja em recorda més les teories grandiloqüents de la conspiració planetària, això ja és com la invasió dels marcians de color verd, això ja em sembla exagerar una micona. El món és fals, i cruel, i tot el que vostès vulguin, però les autèntiques conspiracions, les grans estafes, són una altra cosa més concreta, les falsedats organitzades que coneixem, com el Watergate per exemple, són més modestes i més rudimentàries. També més eficaces. La majoria dels nostres polítics independentistes no tenen al davant cap The Washington Post que els fiscalitzi, una premsa independent com cal, que els vigili, que els exigeixi, d’acord, d’acord, però tampoc no hi ha cap John Mitchell movent fils a l’ombra. Si més no, fins on jo sé avui, que tampoc no és gaire.

Podria ser que tot el moviment independentista català fos només un engany?

El que sí que sé és que als nostres polítics se’ls veu aviat el llautó i que si ens volen enganyar s’hauran d’esforçar més. Disposem d’elements que els nostres pares no tenien per abordar el complex món de la informació. Tenim, per exemple, un exèrcit de jubilades i de jubilats, amb tota mena d’aparells audiovisuals de darrera generació, armats amb Twitter, WhatsApp, Facebook, Instagram i abocats sobre tots els mitjans de comunicació que belluguen a casa nostra i fora. Formant part d’autèntiques cèl·lules organitzades, amb espontànies ramificacions que arriben a les més diverses organitzacions juvenils independentistes, amb aliances estratègiques, amb tota mena de jovent inquiet, que van més enllà dels vincles de la família i de la sang. Aquest front de jubilades i jubilats recull ingents quantitats d’informació i la contrasta diàriament. Tenen molt de temps lliure i, per descomptat, molta experiència de la vida real. Han jugat, quan eren petits, al joc del mentider, i durant el franquisme van haver de suportar allò del NO-DO, o sigui que coneixen perfectament les fake news i saben com detectar-les, com establir una ciberdefensa civil contra polítics mentiders. No és infal·lible, però estan perfeccionant el sistema. Una ciberdefensa que s’ha ampliat també contra els falsos desconfiats, contra tots els que fan veure que denuncien el processisme, l’engany independentista, però que, al final, veus que acaben treballant per a Espanya i per a les seves venjances, d’índole personal. Són els desconfiats de la mena López Tena.

De la mena López Tena me’n parlava l’altre dia una amiga del molt noble i secret cercle màgic de Twitter. Una mena de fada d’internet que em diu que té noranta anys, però que em penso que se’n treu uns quants. El cas és que aquesta senyora, a la qual mai no he vist en el món real, em va fer recordar de la mena López Tena, d’aquests individus desconfiats que, al final, mereixen tanta desconfiança com qualsevol altre. López Tena, que ara es queixa, es lamenta, perquè els presos polítics no van ser condemnats per rebel·lió, i amb penes més dures. Una cosa és discrepar políticament dels presos polítics, cosa que faig i promoc obertament, i una altra, molt diferent, estar trist perquè encara els han castigat poc. Una altra cosa, molt diferent, és sentir-se millor amb el dolor dels altres. Una altra cosa és que quan eres vocal del Consell General del Poder Judicial, gràcies a Convergència, votessis per Manuel Marchena perquè esdevingués membre del Tribunal Suprem. Mai no he entès que l’odi furiós contra l’autonomisme convergent el portés a ser company de viatge de l’espanyolisme més rampant. A criticar Artur Mas per ambigu, com jo també he fet, però després a abraçar-se amb Germà Gordó, amb una tendresa sense límits.

L’última vegada que vam parlar, abans de bloquejar-me al WhatsApp, em va deixar escrit que “una de les raons que explica que els catalans, hagin perdut, perden i perdran, és que...” Aleshores ho vaig veure tot clar. Meridià. És que ell, al cap i a la fi, no es considera català. Només se’n considerava quan li convenia, quan es va presentar i va resultar escollit diputat al Parlament de Catalunya per un partit independentista català. Aleshores sí. Ho dic per a la gent de bona fe que el va votar, confiant en el seu discurs abrandat, confiant que, com que es presentava com a desconfiat, era autènticament independentista, pur d’oliva. I ja ho veuen. No podem ni confiar en els desconfiats. Ni en el derrotisme. Ni en l’independentisme tan radical que, en la pràctica, treballa per a la destrucció de Catalunya.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat